‘Ningú no sap’, per Marta Serran

Diàleg sobre les pel·lícules Plataforma de cinema d'autor: visionat de pel·lícules a casa i treball a classe Visionats

Director: Hirukazu Kore-eda | Any: 2004 | Idioma: Japonès 

Argument

La pel·lícula està basada en fets reals i explica la història d’una família de Tokio, al Japó. La mare, Keiko decideix canviar de pis i llogar-ne un altre. Té quatre fills, tots de pares diferents, i tots cinc viuen dins la mateixa casa. Però només el més gran de tots, l’Akira pot sortir al carrer. Els més petits tenen totalment prohibit cridar, fer soroll o fins i tot sortir al balcó. L’Akira és l’encarregat de fer-ho tot durant el dia perquè la seva mare sol arribar molt tard a casa. Tot d’un plegat es desperten un dia i la mare els havia deixat una nota on s’acomiadava amb uns quants diners per passar el  mes. De tant en tant va tornant a casa, beguda i cansada, però al cap d’un temps els deixa totalment sols, i l’Akira se n’adona. Es veu obligat a fer de pare i de mare dels seus tres germans petits, la Kyoko, en Shigeru i la petita Yuki. Té cura de les feines de casa, del menjar, i es reparteixen algunes tasques amb la germana més gran, la Kyoko que ja comença a sospitar que la seva mare no tornarà mai més.

Els diners es van esgotant i l’Akira es veu obligat a demanar-ne als pares dels seus germans, tot i que no són gaire d’ajuda. Les setmanes van passant i cada cop tenen menys diners per les necessitats bàsiques, o sigui que els tallen la llum i l’aigua i es veuen obligats a anar a rentar-se en una font del parc. La situació arriba a ser tan traumàtica que els nens es desesperen i comença a millorar quan troben una noia que passarà molt temps amb ells i els ajudarà a tirar endavant.

Cap al final, la pel·lícula fa un gir extraordinari. La petita Yuki mor al caure des d’una cadira i els seus germans queden consternats. L’Akira i l’amiga dels nois, que és més gran que ell la decideixen enterrar en un descampat a la vora del riu per on hi passen els avions diàriament, el somni que tenia la petita Yuki abans de morir.

Sé que l’argument és un pèl llarg, i he fet un redactat força complet, però ho he cregut convenient. Aquesta película és d’una humanitat corprenedora que ens fa tergiversar el nostre món, almenys el meu. El director ha sabut plasmar una historia basada en fets reals en una pel·lícula magistral en només 140 minuts. Els diàlegs no són el punt fort d’aquest film, no n’hi ha en excés, però a vegades aquesta “manca” de paraules té el poder d’endinsar-nos més i més en la pel·lícula. En l’obra mestra de Kore-eda la llum ens ajuda a comprendre molts moments i, a vegades, a endevinar sentiments. Tot i ser un drama m’agradaria destacar la falta de dramatització per part dels actors i dels guionistes. Han sabut transmetre l’horror de l’abandonament sense ni una llàgrima ni un plor.

Un altre dels punts forts d’aquesta pel·lícula a parer meu, és la banda sonora. Potser  no és la millor, però tots els que l’hem vista ens ve al cap una de les últimes escenes, on Akira i l’amiga tornen amb tren tots bruts després d’anar a observar els avions. De cop comença a sonar una cançó en japonés magnífica que té un significat esfereïdor (i que podem comprendre gràcies als subtítols). La llum jugant amb les cares dels nens, amb la seva roba i el cel i els sol que brillen més que mai. És, segurament una de les meves escenes preferides.

Seqüència escollida

Ha sigut difícil triar una sola seqüència que m’agradés dins d’aquest film, n’hi ha tantes que m’arriben al cor…

Potser la que destacaria sobretot és una on el segon germà més petit, Shigeru està jugant a algun tipus de joc de cartes davant de la televisió apagada. Seu en una banda on té les cartes parades i n’agafa una de les de la pila d’agafar, fa una cara tota contenta i la deixa al mig conforme ja ha tirat i li toca al contrincant. Després s’aixeca de terra, dóna la volta, seu a l’altra banda i fa exactament el mateix procés.

Juga sol. Un nen de potser 6 anys que té la maduresa de jugar sol, i la desgràcia de no poder sortir de casa, anar a l’escola, jugar amb nens i ser feliç. Potser hauríem d’aprendre tots d’en petit Shigeru.

Per Marta Serran

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *