Projecció a l’Institut francès: ‘La bufadora de vidre’

Diàleg sobre les pel·lícules Documental Sessions escolars específiques Visionats

Com ja vaig dir, em declaro fan de Cavalier. La seva forma de fer tant peculiar i propera crea un film molt humà. A més a més de la intriga que crea en cada inici. L’equilibri entre el que veus i el que escoltes. La naturalitat de l’escena que et fa entrar al taller de la dona i viure-.ho. El que més m’agrada es com fa valorar a la persona per sobre de la feina amb el simple fet de mantindre el misteri del rostre mentre ens mostra el seu ofici amb objectes i accions. Que si ho fes a l’inversa perdria aquest sentit, la persona perdria el valor perquè l’intriga es mantindria en l’acció. Igual que perdria sentit si no s’escoltés la veu del cineasta preguntant, comentat i indicant coses a la protagonista. Es perdria naturalitat i convertiria a la dona amb una “actriu” que respon al no res”. A classe també hem vist altres fragments de retrats de Cavalier, i realment em fascinen.  Laia Vallespí

Una pel·lícula molt propera a la persona. Cavalier fa sempre referència a les persones d’una manera molt dolça. Comença mostrant-nos plans relacionats amb l’ ofici, en aquesta cas de la bufadora de vidre. On treballa, que fa, i acaba per ensenyar-te a la treballadora. Mostra uns plans molt humans. M’agrada molt la manera en com ens parla sobre les persones i la importància que els hi dóna. Blanca de la cruz

Penso que aquest curtmetratge està molt ben muntat, ja que com vam parlar a classe, coincideixo amb que l’autor fa un bon treball deixant-nos amb la intriga de com serà el rostre de la protagonista. Penso que així no ens oblidem dels detalls, que a vegades poden ser molt importants. El curt es centra primer en mostrar-nos els objectes, les mans… i després la noia. A part del muntatge del curt, és molt interessant el treball que fan amb el vidre. Júlia Alejandre

M’ha agradat molt la manera de filmar de Cavalier, ja que no filma directament a la persona, sinò que primer es centra en els objectes que utilitza per fer el seu ofici, després veiem les mans i al final li veiem la cara. Els diàlegs entre el cineasta i la persona que apareix al curtmetratge em semblen molt sincers i m’agrada quan al final demana a la noia que es tregui les ulleres per aixi aconseguir filmar un pla d’ella mirant a càmera.  Sara Carbonell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *