Ningú no sap és una pel·lícula del director japonès Hirokazu Kore-eda. Aquesta pel·lícula és molt profunda,  ens desperta molts sentiments i transmet molts valors.

Personalment el que m’ha despertat a mi, ha sigut aquesta responsabilitat que tenim tots en aquesta vida, responsabilitat sobre coses nostres de les quals ningú més podrà encarregar-se, com una mare dels seus fills. En aquest cas tan extrem, l’Akira comença a agafar aquesta responsabilitat, esperant que la mare torni, però aquest cop no ho farà. Així de mica en mica l’Akira haurà d’agafar força i saber controlar la seva situació familiar.

Però com tot en aquesta vida, aquesta pel·lícula ens mostra la part positiva dels problemes, la unió que mantenen els germans. Encara que van patir una mort molt dura, la unió fa la força i envers la seva situació van estar units encara que fos difícil. 

Gràcies a aquestes pel·lícules som conscients del que som i el que tenim, molts cops ens queixem de les nostres vides, de les nostres famílies però hi ha gent vivint situacions com aquesta ja que aquest film està basat en fets reals. En relació al treball de llum m’ha agradat la manera com et fa notar el pas de temps dins de la casa. Amb els canvis de llum, la nena dibuixant i el sol damunt del rostre de l’Akira. El pla de l’Akira a la cabina telefònica  el trobo molt especial perquè no li veiem la cara però ens fa sentir les seves emocions. El treball del flou en alguns plans també m’ha emocionat. Quan l’Akira sap que la mare té una nova família, veiem els seus germans desenfocats.

Isabel Pérez