La solitud del corredor de fons és una pel·licula que es va estrenar l’any 1962 dirigida per Tony Richardson. L’argument es basa en un jove que va ser condemnat a un reformatori per delinqüència juvenil i l’intent d’integrar-lo a la societat a través de l’esport.
Al llarg de la pel·lícula ens mostra que, Colin Smith, el protagonista, és un jove aficionat a la carrera de fons que per a ell, és una manera de desconnectar i on se sent més lliure. Mentre entrenava recorda com era la seva vida abans d’estar al reformatori i pensa que això és “millor” i és privilegiada. El director ens ha volgut mostrar la manera de viure abans de ser empresonat, situacions en què Smith es passava els dies fora de casa mentre anava a robar amb el seu amic, mentre la seva mare estava al càrrec dels seus dos germans petits i el pare que estava a les portes de la mort. Apareixen força tràvelings com quan els porten en furgoneta per entrar al reformatori per primer cop i ens mostra alguns plans de l’entorn en què està situat. Durant tota la pel·lícula Richardson ha volgut tenir molt present el so, afegint-hi música per fer més amens els plans que vol mostrar a l’espectador. També apareixen diversos plans amb panoràmica i n’és un exemple quan al principi de la pel·licula presenten els sis nous nois del reformatori, i alhora els retrata des de diferents angles. Quan els fan la primera visita juga molt amb el nítid i flou, per donar a entendre que és el que ens vol mostrar i com ho vol mostrar. D’aquesta manera, també apareix la profunditat de camp que és en flou. Quan el comandant entra a l’habitació dels nois, que està tota fosca, fa un joc d’ombres que provoca intriga pel que farà i els il·lumina amb un lot a cadascú d’ells. Poc després torna a aparèixer flou en el pla quan l’Smith està al despatx parlant amb el comandant i de fons, per la finestra podem veure la força que té en el pla el fet que està nevant molt fort amb un color grisenc que acompanya molt bé en el pla.
La seqüència que més m’ha agradat ha sigut quan l’Smith i el seu amic roben el cotxe i coneixen les dues noies que veuen pel carrer. A partir d’aquí cadascuna s’enamora de cada noi i fugen com bojos enamorats sense importar-los el mínim què pot passar. Quan lloguen una habitació, una per a cadascun d’ells i l’endemà marxen tots quatre a la platja.Des del meu punt de vista, la seqüència que més m’ha impactat ha sigut quan tots s’han posat d’acord per donar cops amb els coberts sobre la taula, era com una manera de manifestar-se que el menjar estava dolent i tot això havia sigut a causa que el seu company Steisy havia fugit, tot i que ells ja sabien que això comportaria conseqüències.
Personalment, encara no sé si és que el director ha volgut deixar un final obert del perquè Smith va parar de cop i volta quan ja estava a pocs metres de ser el guanyador de la cursa contra un col·legi privat mentre tots els seus companys i altres persones li deien que havia de continuar. Ha deixat com un final obert en què cadascú es pugui imaginar el perquè d’aquesta decisió. Aquesta seqüència ha provocat tensió i ha sigut molt impactant per haver deixat que guanyés l’altre i no haver seguit.
Anna Álvarez