Aquestes vacances de Nadal hem començat a veure pel·lícules a Filmin. Al tornar hem comprovat que molts de nosaltres hem coincidit en la tria i una de les pel·lícules més vistes ha estat El chico de Charles Chaplin. A continuación algunes de les nostres impressions:

El chico és un film de curta durada, només 50 minuts, però tot i això té temps suficient de fer que l’espectador s’interessi en la seva història i personatges. Tracta sobre la història d’un nen que, abandonat per la seva mare soltera per falta de recursos, és trobat per un rodamont, interpretat per Chaplin, qui l’adopta i cria com a fill propi. És una pel·lícula muda, els actors acuten exageradament per tal que l’espectador pugui seguir l’acció sense problemes encara que no hi hagi diàleg. Els plans solen ser força generals, per donar a l’espectador una idea del que està passant en tota l’escena. De fet, en diverses escenes es duen a terme diverses accions a la vegada, així que el pla general ajuda a poder seguir-les. La música, que acompanya tot el film, té un paper crucial, dóna molt dinamisme i segueix l’acció de forma molt directe. El muntatge és força abrupte, fent a vegades salts entre accions. L’acció és frenética, sovint incorpora fragments en càmera ràpida. Aquest frenetisme ajuda a agafar el to còmic de la pel·lícula, tot i que aquesta també té moments dramàtics. Aconsegueix arribar molt bé a l’espetador, i fa que aquest no perdi interés en cap moment.

Aina Casal

Aquestes vacances he mirat la pel·lícula El chico de Charles Chaplin, de 1921. És una pel·lícula muda de curta durada d’uns 50-60 minuts. No és el primer film que veig de Charles Chaplin, i ja m’he acostumat a l’expressivitat dels moviments del cinema mut. La pel·lícula mostra inicialment la situació d’una mare soltera que ha estat abandonada pel pare del seu fill, i amb l’esperança que alguna família rica adopti el nen, abandona el seu fill. Finalment, el nen resulta ser cuidat per Charles Chaplin, un vagabund, qui l’acaba cuidant fins els cinc anys, quan apareix la mare, ara famosa, i l’autoritat es vol emportar el nen. El resultat és Charlie, el nen i la mare vivint junts com a família. Per a mi, és un film excel·lent ja que em fascinen les pel·lícules mudes; les actuacions són exagerades i expressives, i en el cas de Chaplin, força còmiques (encara que el film pot arribar a ser tràgic). És cert que, a causa de ser una pel·lícula antiga, vaig observar varis errors en el muntatge o de raccord quan la veia, però així i tot em sembla molt agradable de veure. La durada és perfecta per no ser ni massa llarga ni massa curta, i dóna temps perquè nosaltres, els espectadors, ens fiquem en la història i els personatges. A més, per ajudar l’espectador a entendre millor el film, els plans són bastant generals i senzills, cosa que ens permet veure clarament tot el què fan els actors. Característic de les pel·lícules mudes, la música de fons és molt important. Acompanya completament totes les escenes, marcant un ritme pels moviments dels personatges i l’acció, ràpida i exagerada. Tot això ajuda a que el film sigui entretingut, ràpid i únic en la seva manera perquè no perdis l’interès, cosa que passa a molta gent amb el cinema mut.

Mayra Vives

El film de El chico és un film bastant curt, té una durada de 50 min, és una pel·lícula muda. Al principi s’explica la vida d’una dona que ha tingut un fill, però no té ni pare ni diners, llavors busca deixar al seu fill amb uns pares que tinguin diners per donar-li una millor educació. El seu pla li surt malament i el nen arriba a les mans de Charles Chaplin, que el cuidarà fins a l’edat de 5 anys. Després de moltes coincidències entre la mare i el fill i de veure la convivència entre Charlie i el nen, la pel·lícula acaba am la mare, Charlie i el nen junts, simulant una família. El muntatge és antic, i els talls són molt evidents, he detectat errors de raccord, però en general és una pel·lícula interessant on s’explica i s’entèn molt bé la història que es vol transmetre, el film és en blanc i negre.

Ariadna Altimira

Aquest film és mut, i dura uns 50 minuts. La pel·lícula comença quan una dona abandona el seu nadó. Aquest nadó acaba sota la responsabilitat de Charles Chaplin. Charles el cuida fins que el nen fa 5 anys. Finalment la mare biològica el troba. En aquest film hi ha molts plans tancats. La pel·lícula reflexa molt la figura paterna. En ser en blanc i negre transmet molt més. Per exemple l’escena on els de l’orfenat s’emporten el nen i el posen a la furgoneta, i surt el nen plorant amb un primer pla i cridant al seu pare m’ha transmès moltíssim. Molt recomanable.

Cesca Montserrat

Aquest tipus de pel·lícules em fascinen. Tracten temes importants d’una forma humorística. És veritat que hi ha escenes en les quals es pot comprovar i veure com deixen de banda una mica l’humor, per donar pas els sentiments i l’emotivitat del moment. Es pot veure com mostren el cas de l’abandonament, la pèrdua i el desig de la recuperació i anyorança de l’individu, a part d’un amor paternal, i maternal.

Maria Santaló