A continuació algunes reflexions de la pel·lícula que alguns de nosaltres hem vist a Filmin:

Tres dies amb la família és una pel.lícula que mai n’havia escoltat parlar, com la directora Mar Coll. Quan la pel·lícula va acabar, em va recordar una mica a Estiu 1993, trobo que tenen un aire força semblant. Les dues són pausades i amb poca acció, però saben transmetre molt bé els sentiments. També utilitzen el silenci com a eina clau, per ensenyar-nos la relació que desenvolupen els personatges entre ells al llarg del film. M’ha agradat molt la manera en la qual la directora ens ensenya i presenta la protagonista, tant reservada i poc expressiva, i com cap al final de la pel·lícula explota, i per fi és capaç de mostrar els seus sentiments i pensaments. Unes de les escenes que més m’ha agradat, és quan les noies de la família s’en van a un bar per prendre algo. Trobo molt bonic aquell moment, està filmat d’una manera molt natural i alegre, introduint-nos dins la família i els seus pros i contres. A més la relació que tenen la cosina i la protagonista és molt intensa i propera, encara que els diàlegs entre elles no siguin molt extensos. Els records de petites a la casa familiar que les uneix. La relació entre pare i filla també és interessant. Al principi es pot veure que és distant, que hi ha algo molest entre ells dos, falta de comunicació, però cap al final, petits gestos entre ells, mirades i somriures deixen entendre que hi ha un vincle fort, confiança mútua. Pel que fa a la manera de gravar, la directora juga molt amb els rostres, sobint aïlla el personatge, per poder evocar-nos millor els sentiments que ens vol transmetre. La paleta de colors és més aviat càlida, acompanyant així molt bé el clima mediterrani de la pel·lícula. Per acabar, afegir que m’ha agradat molt aquest film, m’agrada l’aire simple però ple de sentiments que transmet. La recomano molt.

Laura Godard

Tres dies con la família és un film que m’havien recomanat, i del qual tenia certes expectatives. He gaudit molt dels primers plans on els rostres són els protagonistes, on rebs les emocions a través de les expressions. La il·luminació generalment càlida dóna més força als sentiments que s’evoquen i una sensació molt estiuenca. També m’han transmès molt les escenes on la família es mostra tal com és. Tant a les alegres, l’escena de les dones al bar n’ és un bon exemple, com les més dures, l’escena on mare i filla parlen als gronxadors, et fan conèixer més a fons als personatges i les situacions per les quals estan passant. A més s’aprecien els diferents tipus de relacions. Aquest considero que és el punt fort de la pel·lícula, Mar Coll tracta les diverses relacions que té la protagonista d’una manera que t’arriba molt. La relació d’ una noia introvertida, amb cada un dels familiars. Veiem un passat comú amb la cosina, que fa que ara li sigui més propera, contrastat amb actituds encara més distants envers la resta de cosins/es. Una situació difícil amb la mare, molt temps sense veure els tiets i tietes i certa falta de comunicació amb tots ells/es. La probada per mi més sincera, és la que té amb el pare. Al principi sembla distant, tot i així podem entreveure un fort vincle entre aquests dos personatges. A mesura que es desenvolupa l’acció observem la seva evolució individual, i conseqüentment la de la seva relació, de la qual acabem percebent molta estima.

Maria Carreras

M’han encantat els plans, trobo que són molt autèntics i clars. Si hagués vist aquesta película fa 2 mesos posiblement no m’hauria agradat gaire, potser pel ritme i el tema. Però ara m’ha encantat. No he pogut parar de fixar-me en els plans, els travelings, els plans fets càmera en mà i en com juguen amb la llum proviene del sol (sobretot en una de les últimes escenes quan enterren a l’avi). He trobat interessant, també, la llum i el rostre. De fet m’han donat idees per fer visionats. La paleta de colors és sobretot càlida, combina molt mé ja que és estiu. Recomano aquesta película, m’han agradat molt, tant els plans, com el muntatge.

Martí Cama

Tres dies en familia és una pel·lícula amb molts sediments, al voltant de tota una familia. Quan l’avi mor, llavors és tenen que reuinir tots després de molts anys, sense contacte ni relació. La protagonista principal és la Lea una noia molt introvertida i tancada en si mateixa, es tindrà que reunir amb tota la família ja que no els veia des de que va marxar a l’extranger. En general tots els personatges transmeten molta naturalitat, i la pel·lícula és plena d’escenes molt qüotidianes i reals, semblanza a ales de tots nosaltres. Per mi els plans més espectaculars són els de llum i rostre. Es un pel·lícula molt senzilla i de temàtica costumbrista.

Carolina Santos