Aquesta vegada des de Filmin no hem visionat una pel·lícula sencera sinó que hem provat de veure només l’inici, la primera escena de tres pel·lícules molt diferents:

• Otto e mezzo de Fellini
• Les 400 coups de Truffaut
• Nader i Simin una separació d’Asghar Farhadi

Si en voleu saber més llegiu el text de la Neus i potser, com nosaltres, us vindran ganes de veure’n una d’elles de sencera!

Fellini 8 i 1/2

La primera seqüència d’aquesta pel·lícula es mostra com una situació angoixant, ja que el que suposem que serà el protagonista està entremig de molts cotxes, atrapat dins el seu automòbil mentre s’afoga, i és el punt de mira de tothom. Més endavant descobrirem que aquesta seqüència és part d’un malson.

Pot ser que el fet de ser el centre d’atenció sigui perquè està dirigint una pel·lícula (fet que observarem més endavant) i li recau un pes important a sobre que, en algunes situacions, el pot arribar a sobrepassar. I les mirades dels altres personatges podrien representar les seves pors exteriors, allò que el fa patir i l’angoixa.

Al principi la càmera està situada darrere del protagonista, fa un zoom cap a ell i després fa com una espècie de gir per mostrar-nos els rostres de la resta de personatges (que són molt poc expressius i miren la situació com si no estigues passant res fora del normal).

Després d’aquesta seqüència canviem de lloc i veiem que el personatge està volant només subjectat per una corda, com si fos un estel. De cop però, comença a caure i això el fa despertar (com quan en un somni somiem que caiem i, a causa d’això, ens sobresaltem i ens despertem). Aquest fet serveix per acabar de donar el to surrealista típic d’un somni i per fer entendre a l’espectador que el protagonista està somiant.

També cal destacar que el so no és realista, és a dir, no és el so d’ambient, si no que és un so afegit que ens crea una sensació estranya i ens fa tenir encara més la sensació que allò que mirem no és real.

A causa d’aquest to surrealista, a primera vista no entens res del que passa, però quan el personatge es desperta a una habitació amb un metge, entens que les seqüències anteriors es tractaven d’un malson.

Després, a partir del qüestionari que li fa el metge coneixem a què es dedica, quina edat té, que és una persona rica, benestant i famosa (perquè està envoltada de luxes), i que està fent una pel·lícula.

D’aquesta manera Fellini en cinc minuts ens fa un retrat de qui és el protagonista, ens explica com es troba en el seu interior, a què es dedica, quina posició social té, que té certs problemes emocionals (reflectits en els malsons), etc. Cal destacar la importància del malson, ja que Fellini a través d’aquest, ja et presenta en quin estat està el protagonista: en una situació d’angoixa i amb uns suposats problemes emocionals. I ja sabem com se sent el personatge sense que ens ho hagin hagut de dir.

Federico Fellini, director d’aquesta pel·lícula, va ser un guionista i director de cinema italià. Va néixer l’any 1920 i va morir el 1993, a l’edat de 73 anys. Al llarg de la seva vida va guanyar varis premis entre els quals es troben cinc Oscar. Ocho y medio, segons molts crítics, és una de les millors pel·lícules de Fellini i també una de les més conegudes.

Quan va escriure aquesta obra Fellini estava passant per una depressió i, a causa d’això, es va interessar molt per els somnis, el psicoanàlisi, les teories del Jung, i també les drogues com LSD. El protagonista de la pel·lícula és com un alter-ego de Fellini, ja que va fer una mena de símil entre el personatge i ell, és a dir, que realment en aquesta pel·lícula va fer una retrospecció de la seva pròpia vida, amb els seus records de la infància i els seus somnis.

Nader i Simin, una separació

Al principi de la pel·lícula es veu com es fan unes fotocòpies del passaport de varies persones. D’aquesta manera ja ens introdueix els personatges i ens situa una mica l’acció. El so que acompanya aquestes imatges és molt realista ja que és el de la fotocopiadora.

Després d’unes quantes fotocòpies, es canvia totalment de pla i es veu un home i una dona asseguts en una sala plena de cadires (la qual deduïm que es un jutjat per l’aspecte i l’estètica que té, i sense la necessitat de que ens ho diguin explícitament). Durant tota l’escena només hi ha un pla, en el qual es veu únicament a la parella.

A través del diàleg i les discussions que van tenint els personatges, descobrim la situació en la que es troben, i observem que la dona i l’home que estan asseguts a les cadires estan casats i tenen una filla. Alguns elements com el mocador de la dona i la situació que s’intueix que hi ha al seu país (a través dels diàlegs) també ens donen més pistes del lloc i del país on es poden trobar.

A l’escena hi ha tres personatges; la dona, l’home i el jutge, però realment nosaltres només veiem a la parella, ja que durant tota l’estona veiem l’escena com si fóssim el jutge. De fet, la càmera no està totalment quieta, sinó que fa una mica de balanceig i, en un moment determinat, enfoca més amunt, tot simulant la mirada del jutge. Amb el so també sentim la seva veu més propera i com si vingués més aviat de darrere, fet que ajuda a simular que ho veiem tot des del seu punt de vista.

Degut al to de veu dels personatges, a la forma com s’interrompen entre ells i com parlen alhora, es crea un ambient de tensió i nerviosisme en el qual tots els personatges creuen tenir la raó i no volen escoltar l’opinió dels altres. Aquest fet genera també una sensació de tensió i nerviosisme a l’espectador, que sent empatia vers l’escena i els personatges.

Els 400 cops

A l’inici de la pel·lícula és veuen varis tràvelings on apareix la punta de la torre Eiffel mentre se sent una música de fons. Tot i això fins al cap d’una estona no ens l’ensenya completament i, de fet, en alguns plans, sembla que ens la vulgui amagar expressament, ja que enquadra el pla molt amunt, fins al punt que es veu molt més el cel que els edificis. D’aquesta manera, mostrant-nos un element clau que tothom sap situar a la perfecció, ens ubica a la ciutat de París.

Amb aquests tràvelings dóna la sensació que veiem París des del punt de vista del personatge i és com si estiguéssim al cotxe amb ell, ja que la càmera està situada en un punt de vista baix (com si estiguéssim dins un automòbil) i enfoca cap amunt (com si contempléssim els edificis).

Després es canvia totalment d’escena i ens trobem a una aula d’una escola amb només nens. En aquesta seqüència la càmera se situa darrere els nois, fet que ens permet veure com es van passant entre ells una fotografia d’una noia (la càmera va seguint el recorregut de la imatge), fins que el professor els descobreix i castiga el nen que té la foto en aquell moment.

Aquest moment a mi m’ha generat tensió, perquè en un punt es veu al professor al final de la classe i es veu com ells es van passant la imatge i, personalment, estava neguitosa per si el professor els enganxava amb la foto i els castigava.

El professor castiga el nen sense pati i llavors tenim un clar exemple de muntatge altern, és a dir, que es combinen plans dels nois que juguen a fora al pati i del noi que està castigat a dintre.

Podem observar que la relació alumne-professor és molt distant i freda, i que el professor és molt estricte i poc compassiu amb els seus alumnes. Durant aquesta escena ja no hi ha música de fons i només se sent la veu del professor i els passos dels nens i del professor caminant per l’aula.

Els 400 cops va ser el primer llargmetratge de François Truffaut, director i guionista de la pel·lícula. Truffaut va ser un director, crític i actor francès, i un dels principals impulsors i iniciadors del moviment Nouvelle vague, que consistia en trencar amb el cinema francès que hi havia hagut establert fins llavors i innovar amb films caracteritzats per la plena llibertat d’expressió i per la llibertat tècnica en el camp de la producció fílmica. De fet, l’obra Els 400 cops, va ser una de les primeres considerades part del moviment de la Nouvelle vague.

La pel·lícula és en gran part autobiogràfica i presenta la primera aparició del personatge d’Antoine Doinel, alter-ego del propi Truffaut i que portarà a terme el mateix actor durant més de 20 anys.

François va néixer l’any 1932 i va morir l’any 1984, als 52 anys a causa d’un tumor cerebral. Al llarg de la seva vida va guanyar nombrosos premis i va ser un director molt reconegut.