A continuació us compartim les nostres impressions sobre el visionat de la pel·lícula La leyenda del tiempo d’Isaki Lacuesta. Un film que recomanem molt i que hem vist dins la plataforma Filmin.

La leyenda del tiempo és una pel·lícula de l’any 2006 dirigida per l’Isaki Lacuesta. És una pel·lícula bastant dramatitzada on empatitzem amb cadascún dels personatges i les seves històries. L’Israel és un nen que sempre ha sommiat en viatjar pel món lluny de l’illa on ha nascut, des de sempre ha cantat, però des de la mort del seu pare s’entristeix molt i ho deixa de fer. Per altra banda tenim a la Makiko, una noia d’origen japonés, que sempre ha admirat a Camarón i ha sommiat en cantar com ell, així que un dia viatja cap al seu lloc d’origen per aprendre a cantar flamenc (on al principi no ho aconseguirà), deixant a la seva familia i al seu pare malalt al seu país on dies despres morirà. Hi ha un mirall entre aquests dos personatges, el cant i la mort dels seus pares és una cosa que els uneix i els connecta. Es diu al final de la pel·lícula que tant de bo algun dia hi hagi algú tant bo com Camaron mostrant una imatge de l’Israel, fent pensar que aquest serà el “pròxim Camaron”, per tant, també veiem un tipus de connexió entre l’Israel i Camaron. En cap moment s’arriba a distingir si la pel·licula és una ficció o una realitat, els diàlegs entre els personatges són molt fluids, tant que no se sap exactament si realment hi ha un guió molt pautat o si el director deixa llibertat als personatges i ells mateixos es fan el diàleg, categoritzant-ho com a documental de creació. I parlant més tècnicament, podem dir que durant tot el film hi trobem més espais exteriors que interiors, hi predomina la il·luminació natural (més estètica), és una llum íntima que ens fa sentir més propers als personatges, hi ha un so molt net durant tot el film, aquest et situa en l’espai-temps del film; la fotografia és molt natural i mostra espais increïbles amb presència d’hores del dia, els colors també són característics i estan trobats molt bé. També es pot observar que hi han molts plans tant càmera en mà com fixes i pocs travelings. Per últim podem dir que el ritme durant tot el film és constant, tot i que podem veure que el ritme en que s’explica la història de l’Israel és més lent que amb la part de la Makiko, que passa molt més ràpid i no ens dóna temps a processar-ho tot. Jo crec que tot aixó ha sigut una tria del cineasta molt bona i molt ben planificada, m’ha agradat molt i la recomano per tot aquell que la vulgui veure!

Chiara Ansòtegui

És una pel·lícula que des del primer dia que la van anunciar a classe, em va encuriosir molt, i tenia moltes ganes de veure-la. Jo no sóc molt fan de les pel·lícules espanyoles, però la pel·lícula produïda per Isaki Lacuesta m’ha semblat brutal.
En primer lloc, l’espai on està produïda és molt diferent, si la comparem amb les típiques pel·lícules que sempre mirem (segons la meva perspectiva). I crec que és un territori molt interessant i curiós.

En segon lloc, és una pel·lícula entre la ficció/documental on t’ensenyen o et donen molta informació sobre la música flamenca i les comunitats gitanes de Cadiz (cosa que a mi m’ha agradat molt, ja que, no en tenia ni idea d’aquest tema.)
El so, és un punt clau perquè, et situa molt en el context històric i geogràfic. Tenim a dos músics, Raul Refree i Kiko Veneno, que ens aporten cançons molt singulars i que ens endinsen en la història d’aquests dos protagonistes. He pogut observar molt pocs tràvelings, però hi ha bastants plans fixes i panoràmiques que ens situen en l’entorn on estem.
He trobat que hi ha un fil conductor durant tota la pel·lícula no sé si són imaginacions meves o és intenció del propi del director, Isaki Lacuesta. I és el tren que s’en va i torna de la ciutat durant tota la producció.
És una pel·lícula que la recomano molt!

Carla Alcalde

La leyenda del tiempo d’Isaki Lacuesta és una pel·lícula del 2006. M’ha semblat una història narrada d’una forma molt maca. Retrata la vida de dos personatges – la Makiko i l’Isra – que són molt diferents però que comparteixen la mateixa passió: la música flamenca i Camarón de la Isla. Això els uneix, però els dos ho viuen de maneres diferents. L’Isra, dolgut per la mort del seu pare, no vol cantar més, encara que té molt de talent i és el seu estil de vida. En canvi, la Makiko viu el flamenc i el fet de mudar-se a un nou païs com una aventura fascinant, encara que no sàpiga cantar. L’un pot però no vol, i l’altra vol però no pot. Però la manera en què la mort del seu pare afecta a la Makiko, s’assembla a la de l’Isra. Els dos tenen molts sentiments acumulats dins seu però no saben com expressar-los. Una altra cosa que m’ha impactat és que sovint semblava un documental. Moltes vegades, en comptes de amb paraules, els personatjes s’expressen amb gestos i les escenes semblen tan reals que costa saber si és realitat o ficció. Quan al final es diu que tan de bo algun dia hi hagi algú tan bo com Camaron, es mostra a l’Isra. Això fa pensar que potser ell serà el següent Camarón.

Olivia López

La leyenda del tiempo és una pel·lícula narrada a través de dos personatges que es podrien considerar contraris. El primer és l’Isra, un nen gitano que després de la mort del seu pare no vol tornar a cantar i sommia en marxar lluny d’on va néixer. I l’altre personatge és la Makiko, una noia japonesa que viatja fins a Càdis per aprendre a cantar com Camarón i aprendre sobre tota la cultura flamenca i també, com es descobreix més endavant, per intentar assumir la situació del seu pare, que està malalt. M’ha semblat molt interessant la manera de gravar, ja que penso que utilitza un llenguatge cinematogràfic poc convencional. Mentre la mirava, no tenia la sensació d’estar veient una pel·lícula “normal” i crec que és en gran part per la feina amb els actors. Em sembla que vaig llegir que cap d’ells era professional i no sé si anaven amb guió, però les seves converses, els seus problemes, les seves reaccions, en general les seves vides se m’han fet molt properes. M’he adonat que el retrat que fa dels espais juntament amb la música m’han ajudat molt a posar-me en situació i a connectar les dues històries, que al llarg de la pel·lícula no es creuen directament, encara que tenen molt a veure. Dir també que m’ha agradat especialment el final. I la pel·lícula en general.

Berta Valera