La pel·lícula Paranoid Park s’explica a través de diverses escenes que succeeixen en un terme de temps diferent, és a dir s’explica la vida del protagonista però d’una forma peculiar ja que els blocs de la història estan desordenats de manera que van enrere i endavant en el temps, i encara que a l’estar feta d’aquesta manera pot donar una certa sensació de desordre, totes les escenes tenen un sentit, i les podem distingir pels moments en els que es trova el protagonista; amb els seus amics quan va a patinar o quan està a l’escola, quan està amb els seus familiars o quan es troba sol escrivint en moments de reflexió.
La historia s’explica a través de l’Alex, protagonista d’aquesta pel·lícula on l’única realitat que percebem és la que captem des del seu punt de vista, ell explica la seva història a través d’una carta que escriu per treure tot el que porta a dins, i es que ell és un noi molt reservat i no sol mostrar les seves emocions. Un dia succeeix una tragèdia de la qual ell forma part i de la que no pot dir res si no es vol ficar en un embolic, és aquest el motiu pel qual fa la carta i així poder desfogar-se. Tot va succeir un dia qualsevol en el que l’Alex estava passant per un moment de la seva vida una mica difícil a causa de que els seus pares s’estan divorciant i ell decideix anar al Paranoid Park per posar en pràctica una de les seves aficions preferides, montar en skate, però accidentalment acaba amb la vida d’un guàrdia de seguretat i decideix mantenir-ho en secret. Al llarg de tota la pel·lícula els adults es troben com si estiguessin en segon pla, això es deu a que ens vol transmetre allò que pensa o sent el personatge principal, l’Àlex, i per ell no semblen tenir gaire importància, no formen part de la seva vida, la comunicació amb ells és complicada.
El protagonista d’aquesta pel·lícula, com ja he dit anteriorment, és una persona molt reservada que porta tots els seus sentiments a dins i per tant mai els expresa a ningú, sinó tot al contrari, és un noi que sempre està ficat en els seus pensaments i aïllat d’allò que l’envolta com si la seva ment estigués en un altre món, això podem veure-ho a través d’algunes escenes o seqüències gràcies als moviments de la càmera, el so, la llum etc. El cineasta ha aconseguit transmetre aquesta sensació de dispersió, en aquells moments en què la càmera va a càmera lenta i/o no deixa d’estar en moviment continu creant una sensació de confusió, en els moments en què la música no acompanya emocionalment el que es mostra en les imatges de manera que ens ajuda a comprendre com se sent el personatge i donant la sensació que l’Àlex es troba en un altre món, o en els moments en què la càmera es centra en el rostre de l’Àlex, amb la mirada perduda mirant a les musaranyes, com si estigués mantenint un dilema en el seu interior amb els seus pensaments.
La majoria de plans que utilitza el cineasta en aquesta pel·lícula tenen molt poca profunditat de camp, amb enquadraments detallats on l’Àlex, en qui vol centrar l’atenció, està enfocat de manera que aquest surt nítid i la resta flou. Els colors són apagats i gens cridaners i abunden els tons freds de manera que transmeten una sensació de tristesa. Centrant-nos en els moviments de càmera cal destacar que en la major part els moviments són manuals, de manera que la càmera no està estable, i això dona sensació d’intranquilitat i mareig.
Seqüència preferida: 1:14’:56’’ He escollit aquesta escena com la meva preferida perquè per a mi és la que tanca la pel·lícula, on podem observar al protagonista cremant la carta en la que ha escrit el que li ha passat i el preocupa, d’aquesta forma s’esplaia de tot i ens dóna a entendre que tot ha acabat, al igual que la carta que s’ha cremat i ha desaparegut, però no és així ja que tot el que ha succeït ho haurà de portar a dins seu per sempre.
S’està fent de nit i per això els colors utilitzats són foscos de manera que resalta el foc. Té molt poca profunditat de camp i quasi tot està flou excepte les pàgines que crema que semblen que surten una mica més nítides.
També m’agrada l’utilització de la música que es pot escoltar de fons perquè dona més ambient i ens ajuda a transportar-nos a la ment de l’Alex i als seus pensaments.
Carlota Carballar
La pel·lícula ens parla de la vida d’Àlex, un adolescent a qui li apassiona anar a patinar amb el skate. Actualment està passant per un moment difícil, els seus pares s’estan divorciant i ja no estima la noia amb la que surt. Però, l’Àlex és un noi reservat i poc comunicatiu i en cap moment expressa el que sent o pensa. Fins i tot quan, en una de les seves escapades amb l’skate, mata a un guardia de seguretat accidentalment.
Paranoid Park ens mostra com actua l’Àlex envers el que se li presenta a la vida però d’una manera peculiar: anant enrere i endavant en el temps. Veiem escenes que succeeixen al final, cronològicament parlant, al principi del film o enmig i viceversa. Els blocs de la història estan barrejats i ordenadament desordenats, però els podem distingir o classificar en les seccions en què està a l’escola i amb la família, quan normalment menteix o és poc sincer; les parts en que va a patinar amb els amics, en què ens ensenya la vida adolescent i com s’enfronten vers el món; i les escenes en les quals està sol, (usualment) reflexionant o escrivint.
La història és explicada des del punt de vista únicamente d’ell, és a dir, experimentem la seva realitat tal i com la percep i sent. I la seva visió és d’un jove reservat, que menteix amb facilitat i que amaga tot, desconfia dels altres. Això és present durant tot el film, perquè l’espectador veu el que diu a la resta però el cineasta també ens deixa veure el que l’Àlex realment fa. Es pot apreciar com els adults tenen poca presència en el film, com si no se’ls hi donés importància o respecte, propi del pensament del juvent o com el nostre protagonista els visiona.
A més a més, és una persona callada, poc expressiva (només somriu un parell de cops en tota la pel·lícula) i bastant pensativa. L’Àlex està sempre absort en els seus pensaments, amb la seva mirada fixa però perduda, i que es reflexa amb les escenes de patinatge normalment perquè és com si allò que ell veu passés a segon pla mentre ell reflexiona. El cineasta ens dóna a entendre això quan les images succeeixen a càmera lenta i hi ha una música de fons que no acompaña al lloc on ell està, fent-nos veure que realment la seva ment no està allà.
Parlant del muntatge sonor, s’escolten els sorolls quotidians quan no hi ha conversa, els copets, passes, al girar la pàgina, el llapis al escriure. La banda sonora es “estranya”: la música es marejant, abstracta, com si estiguéssim en una bombolla. Són sons digitals, tecnològics que em provoquen inquietud i mareig, com si perdem la noció del temps i de l’espai. M’he fixat que la majoria de plans tenen poca profunditat de camp, molt de flou, i solen ser de tres quarts i detalls (no tots però hi ha una preferència), sent més nítids en les persones. La càmera es mou manualment, com un traveling, i dona sensació d’inestabilitat ja que es tambaleja. Els colors de la pel·lícula són molt poc saturats, apagats i tristos, amb tons freds majoritàriament.
Seqüència preferida: 45’ En aquesta escena surt Àlex passejant amb el seu skate creuant un pont. Succeeix just després de l’assassinat del guardia de seguretat i ell està tornant a casa des de Paranoid Park.
Es fosc perquè s’ha fet de nit, i ressalten molt petites llums a causa d’aquesta foscor general del pla. L’enquadrament és de tres quarts, amb molt poca profunditat (molt flou), desenfocant així els punts de llum dels fanals i cotxes que em fan recordar a La nit estrellada de Van Gogh.
El que em crida l’atenció és el diàleg del nostre protagonista sobre el que acaba de fer: escoltem dues veus, una més clara que és com el que ell pensa, i una altre que li qüestiona allò que pensa que sembla el seu subconscient, i aquesta és una mica distorsionada.
M’agrada aquesta part perquè és el dilema interior que tenim tots durant la presa d’una decisió o d’un moment important i com ho a reflexat el cineasta, i el moment del dia en que ha decidit enfocar-ho (de nit, quan sobten totes les preocupacions).
Paranoid Park explica la història de l’Àlex, un afeccionat del skate. Aquest adolescent està passant per una situació difícil per culpa del divorci dels seus pares i a que ja no sent el que sentia per la seva xicota (cosa que comporta que acabi tallant amb ella). Malauradament, té la mala sort d’acabar accidentalment amb la vida d’un guàrdia de seguretat quan se’n va a patinar amb el seu amic Jared.
Al llarg de la pel·lícula es barregen diverses escenes que pertanyen a diferents línies temporals, és a dir, es passa d’una escena del passat a una del present a mesura que el protagonista va escrivint una carta en la que es desfoga explicant com se sent entorn a tot. Per tant, la història s’explica des del punt de vista de l’Àlex, qui escriu aquesta carta seguint el consell d’una amiga seva, la Macy. D’aquesta forma, quan el noi explica alguna cosa en la carta es canvia a una escena del passat on se’ns mostra allò que ell escrivia. Així mateix, la pel·lícula es divideix principalment en els següents blocs: quan l’Àlex és a l’institut, quan és amb la seva família, quan està sol (escrivint o pensant) o quan és amb els seus amics patinant.
L’Àlex utilitza la carta com a via d’escapament i per a desfogar-se dels seus problemes. Això ens mostra que es tracta d’un noi reservat a qui li costa expressar els seus sentiments i les seves emocions. A més, tendeix a aïllar-se del món en el seu cap, cosa que es demostra tant amb els diferents plans a càmera lenta on es veu que tot i estar present físicament al lloc, no ho és mentalment; com amb la poca profunditat de camp als plans donant una sensació d’aïllament ja que tan sols està ell nítid. El fet que menteixi tant, fa veure que també es un noi desconfiat.
La presència dels adults és gairebé nul·la ja que la pel·lícula es centra principalment en la vida de l’Àlex i en com ho està passant.
Pel que fa al muntatge sonor, majoritàriament predomina el soroll mateix del carrer o del lloc en el que es troba: trepitjades, la gent parlant, el llapis sobre el paper, etc. Tot i així, també s’introdueix música en diversos moments que acompanyen la situació, ajudant-nos a sentir l’escena molt més.
Els plans, com ja he explicat abans, tenen poca profunditat i, per tant, l’enquadrament està desenfocat tret del personatge important. A més d’alguns plans a càmera lenta, majoritàriament la càmera es desplaça de manera irregular (tècnica cinematogràfica que rep el nom de travelling).
Els colors que predominen són freds i apagats, cosa que ens transmet sensacions de tristesa. Per una altra banda, la llum és clara i tènue.
L’escena que potser m’ha agradat més és quan crema la carta, cap al final. Per una part m’agrada molt per l’efecte i el contrast que fa el foc cremant-la amb el fons blau obscur per ser de nit. Per una altra perquè m’agrada la sensació que dóna de que un cop després d’haver-hi escrit tot el que sentia, en cremar-ho s’allibera de tot allò i se sent en pau amb ell mateix.
L’escena està majoritàriament desenfocada, i veiem puntualment enfocada la seva mà i els papers, posant el punt d’atenció sobre ells. L’Àlex va cremant els papers lentament. El foc de tant ocupa tota la pantalla, tot i que en la majoria de l’escena l’Àlex se situa a l’esquerra mirant el foc que està a la dreta de la pantalla.
Paranoid Park és la història d’un adolescent, anomenat Àlex, que mata a un guàrdia de seguretat accidentalment i com decideix afrontar aquest fet. Tot transcorre a Portland.
És una pel·lícula de drama dirigida per Gus Van Sant. Paranoid Park, és una història explicada des del final, és a dir, no és lineal. Les escenes del temps present de Paranoid Park només constitueix una petita part de tota la pel·lícula, ja que la majoria de les escenes són del temps passat.
A mesura que avancem, les escenes del passat ens van explicant què li ha passat a l’Àlex, encara que tampoc són lineals, fent-se cada vegada més clar el present. Aquestes escenes també s’expliquen entre si mateixes, es completen i relacionen unes amb les altres.
La pel·lícula es por dividir en 6 blocs:
1.Alex i Jared van al Paranoid Park per la primera vegada.
2.Alex va sol al Paranoid Park. Coneix al grup de Scratch. Puja al tren de mercaderies amb Scatch.
3.Un guàrdia els descobreix i els persegueix. Alex li colpeja, el guàrdia cau a la via on passava el tren i és tallat per la meitat. El guàrdia mor. Els dos joves fugen.
4.Conseqüències. l’Àlex intenta eliminar les proves del seu assassinat. Entra en conflicte amb sí mateix, no sap si revelar-ho tot o no. Primeres interrogacions de la policia.
5.S’acosta amb Jennifer i trenca amb ella després. Es fa amic de Paisley.
6.Escriu tot el que ha passat en una carta per a Paisley. Decideix ocultar la veritat i llavors crema la carta.
L’Àlex és un personatge adolescent. Li agrada el skateboarding. Té un germà petit a qui estima molt, encara que la seva situació familiar és molt dolenta: els seus pares decideixen divorciar-se. Tenia una xicota que es deia Jennifer, però la va deixar. No és un noi gaire feliç. Sempre porta roba d’estil del carrer. La paleta de colors de la roba dona una sensació de tristesa i soledat. De fet la paleta en general és freda. A més a més, l’Àlex somriu poquíssim, crec que només una vegada en tota la pel·lícula. Sembla que no confia en ningú.
La presència dels adults a la pel·lícula és més aviat secundària, ja que apareixen poques vegades i quan ho fan no estan en focus. Moltes vegades els adults surten desenfocats o només s’escolten els veus. Per exemple, les cares dels pares d’Alex només són ensenyades al final. Tinc la sensació de que els adults, en general, no són capaços d’entrar al món dels adolescents, i per tant, ni són capaços d’ajudar ni poden descobrir res sobre el cas. Un exemple d’això és quan la mare comença a fer-li preguntes a l’Àlex, però ella no pot obrir el cor de l’Àlex.
Respecte al muntatge sonor, una part és només un conjunt de sons produïts per algun objecte, una part és música clàssica i l’altra és ja música més contemporània. De vegades, es suprimeix totalment el soroll de l’escena i només escoltem la música, com la del tren. El conjunt de sorolls sovint dona a les escenes un sentiment molt inquietant. Però, la música encara augmenta més aquesta sensació, ja que de vegades no concorda per res amb les imatges emocionalment.
El que ajuda a construir el relat són:
-El focus. Moltes vegades, només l’Àlex és en focus i això fa que sembli que sovint viu al seu propi món en una bombolla.
-La paleta de colors sovint freda dona a la pel·lícula una sensació de soledat, tristesa i intranquil·litat.
-tràvelings, donen moviment a algunes escenes.
-El temps irregular provoca una sensació de misteri, però també inestabilitat.
-Escenes alentides afegeixen dramatisme i irrealitat.
La meva escena favorita de Paranoid Park és l’escena de la dutxa, especialment el muntatge sonor. En aquesta escena, l’Àlex decideix dutxar-se per netejar-se la sang. La il·luminació és molt obscura, amb poca llum. La càmera enfoca el cap i la cara de l’Àlex ple de raigs d’aigua que li cauen. L’escena es comença a alentir, mentre l’Àlex comença a agonitzar. El so, com de pedres i insectes, es comença a intensificar. Arriba a un moment que el so és tan fort que consumeix tots els altres sorolls, com el patiment que està a punt de consumir a l’Àlex. L’aigua semblen trossos de gel punxeguts que assoten a Alex, com la culpa. Tot això en conjunt, ens fa sentir com l’Àlex està patint tant.
