El passat 5 de maig vam anar a veure l’emocionant projecció d’Estiu 1993 de la Carla Simón a l’auditori del CCCB en el marc del D’Autor, amb l’alumnat de 1r i 2n Batxillerat. Una pel·lícula que ens va colpir a tots per la seva sensibilitat, l’esplèndida interpretació dels protagonistes i un tractament cinematogràfic exquisit. A classe tots hem tingut la necessitat de parlar-ne, i alguns també la necessitat i les ganes d’escriure, a continuació alguns extrets del que ha escrit l’alumnat, moltes de les seves paraules dirigides especialment a la Carla:
Moltes felicitats Carla! És admirable haver tingut el valor d’escriure i filmar la teva pròpia història. Cinematogràficament els plans m’han semblat espectaculars; el color, les textures, la il·luminació, els canvis de segon terme a primer terme, com s’ha utilitzat el flou, el muntatge, etc.
El treball de les dues nenes ha sigut fantàstic, la relació que s’esdevé entre elles està molt ben aconseguida, com també, les diferents posicions que adopten els personatges davant la Frida. He trobat molt interessant com es construeix la personalitat de la mare a través de converses o amb l’element del tabac que també hi és present quan la Frida i l’Anna juguen a “mares i pares”.
L’evolució que fa la Frida passant per diverses etapes i que va guiant el film ha estat fantàstic, com el final, quan ella trenca amb tot i assumeix el fet de la pèrdua prenent consciència d’ella. També tota la sensibilitat transmesa. Moltes felicitats per tota la feina feta i agrair-te que ens hagis deixat gaudir d’un cinema tan bonic.
Ainoha Arjona
Carla, felicitats!! La pel·lícula m’ha semblat molt emocionant, la relació entre germanes estava super ben interpretada; que difícil aconseguir-ho amb noies tant petites. Pel tema llums, m’ha agradat molt com has sabut mostrar i expressar allò que a vegades ens costa dir amb paraules (sobretot en els primers plans de la noia, expressions increïbles, però realment en tots!). El final, quan l’he vist no l’he acabat d’entendre, però pel que has dit després (que d’alguna manera ella necessitava plorar, començar a treure allò que sent…) ho he entès i m’ha semblat molt bona tria. També el que m’ha semblat fort és que estiguessin allà els alumnes i els professors de l’escola on havies anat tu de jove i que hagin vist aquest projecte teu. No ho sé, crec que deu haver sigut molt especial per ells (professors també) el fet de veure on podem arribar. Evidentment, a nosaltres també ens ajuda molt veure al que es pot arribar i que poc a poc, amb el que ens ensenyen i amb moltes ganes es poden aconseguir treballs genials. Felicitats de nou!
Marta Vélez
Estiu 1993 és un film impressionant. Obviant la brillant interpretació dels actors, la pel·lícula està perfectament realitzada. La gama cromàtica dels plans és molt bonica i ens endinsa en un ambient rural amb els colors terrossos i verds. A part, l’essència i rerefons que s’aprecia al llarg de tot el film és molt autèntica, som capaços de palpar les experiències de la infància de la protagonista, tots els sentiments i les emocions canviants. Aquest últim punt, sobretot, és el que fa d’aquest film un treball espectacular i molt recomanable. Moltes felicitats!
Clàudia Alcalde
Ha estat un film preciós en molts sentits: els colors, els plans, la il·luminació… el conjunt fa del film una pel·lícula excepcional. Per una banda, els detalls com els que vam parlar divendres sobre l’actitud de les nenes i com no havien ni de llegir el guió per saber què fer són fets que es noten en tot el film, aquesta frescor. No calia explicar res per saber-ho tot, i també s’entén que una història personal no ha de ser narrada tal i com va ocórrer realment, sino que la ficció també pot construir-la. M’agradaria haver preguntat algunes coses, però vaig preferir no fer-ho, com per exemple què va passar amb el pare, i perquè no es parla d’ell en cap moment. I també voldria saber perquè es va escollir el nom de Frida per a la jove protagonista. També vull ressaltar la presència de la mort en tot el film: la mort dels pares, la verge Maria, l’assassinat de la ovella, la pèrdua del gat, les sensacions que es generen quan perden a l’Anna al bosc i quan quasi s’ofega al riu… I sobretot recordar aquest final tant dolorós de la Frida. Moltes felicitats m’ha agradat molt!
Jessica Cortés
Estiu 1993 és una pel·lícula que mostra el procés d’integració d’una nena òrfena a la família dels seus tiets. Una de les seves grans qualitats és la versemblança de l’argument, dels diàlegs i de les situacions. Realment sembla un fragment de vida real. Això es deu a una actuació excel·lent per part de les dues actrius més joves, i també de la resta d’adults. La caracterització de la protagonista és excel·lent, i el seu arc de transformació al llarg del film és totalment natural però a la vegada commovedor. L’escena final és el clímax de la seva trama, i és estranyament reconfortant, sense deixar de ser emotiva. La resta de personatges també estan molt ben desenvolupats, especialment la mare adoptiva i la germana petita.
D’altra banda, la pel·lícula no és tímida a l’hora de mostrar les parts més dures de la vida, com és la pèrdua dels éssers estimats. Tampoc idealitza als nens, i mostra la seva part més fosca, especialment a l’escena en què la Frida deixa a la seva germana al bosc. La fotografia i els moviments de la càmera són subtils i naturals, però molt sensibles. Sempre veiem el món des de l’alçada de la Frida, i no hi ha cap moviment excessiu que ens aparti del realisme que desprèn el film. El so destaca per la presència dels ambients de camp, i per la música subtil i absent la major part del film.
Un detall que em va semblar molt interessant és l’escena en què la Frida es baralla amb la seva mare i li tira la pinta, el cotxe va de dreta a esquerra de la pantalla, el contrari de la direcció natural de la nostra cultura. Cap al final del film, quan la Frida comença a integrar-se, trobem una altra escena en cotxe, però aquest cop va d’esquerra a dreta, mostrant que la història avança cap al bon camí. L’únic aspecte que volia preguntar és el tema del pare biològic de la Frida i la malaltia que els metges sospiten que potser té la protagonista. Estiu 1993 és una representació excel·lent del dolor dels més joves i de les relacions familiars. Gràcies per compartir-la.
Miquel Sierra
Carla Simón, volia felicitar-te per la teva la pel·lícula Estiu 1993. Sincerament increïble, vaig poder gaudir molt i la recomanaria sense pensar-m’ho dues vegades. El fet que fossin experiències viscudes ha donat molta emoció i realisme. Els detalls cinematogràfics són excel·lents, però l’actuació per part de les nenes escollides ho és encara més. El final m’ha encantat, no pel que vaig apreciar visualment, si no pel sentiment tan fort que expressava i et donava a entendre una mica més de tota la pel·lícula. No em van quedar clares algunes coses com per exemple de què van morir els pares, però suposo que volies fer-nos veure la situació viscuda per la nena. Estiu 1993 segur que encara arribarà més lluny! Moltes gràcies!
Jana Borja
Estiu 1993 qos o el riu donen un aire màgic i misteriós al film. Com a últim punt i més important, les interpretacions. David Verdaguer i Bruna Cusí interpreten uns personatges complexos, uns pares preocupats per la seva filla i amb ganes d’acollir un nou membre a la família, però també amb moltes contradiccions. Com a resum, Estiu 1993 m’ha semblat un film impressionant, on s’ha cuidat fins l’últim detall, i segur que arribarà molt lluny. Felicitats!
Marcel Recasens
En primer lloc agrair-te l’especial moment que vam compartir a la filmoteca al teu costat. Enhorabona pel gran film, un treball excepcional. El fet de compartir la teva pròpia vida a través del cinema i de grans actors a mi em transmet una gran força plena de sentiments colpidors i d’energia… Crec que tot no ha d’haver estat fàcil. Que has de ser molt valent per poder posar en escena els teus propis pensaments, les teves pròpies vivències i els records, a més tenint present que la interpretació és a través d’actors, que imagino que molts cops no quadra. I tu ho has ben aconseguit, o almenys a mi m’ha arribat. Moments de tendresa entre infants, bonics records que ens aporta la natura, l’argument i com ho treballes cinematogràficament… Moltes felicitats!
Mariona Rovira
