“Bande à part” està escrita i dirigida per Jean-Luc Godard l’any 1964 a França. Informant-me sobre aquest director he descobert que va crear un cinema avantguardista i experimental.

Després de veure aquest film he de dir que la part que més m’ha agradat ha sigut l’escena del ball, és a dir on tots tres es poden a ballar en un conjunt de moviments que els fa anar tots sincronitzats, en aquell moment la càmera que està enfocant les cares dels personatges els enfoca els peus i de cop tornem a veure les seves cares. En aquells instants una veu en off descriu els sentiments de cada un dels protagonistes. És el primer cop que veig una pel·lícula en blanc i negre, i sent sincera m’agrada aquest estil de cinema, penso que la llum fa un paper molt important en aquest pla, i el so em sobta, ja que cada cop que la veu en off parla es nota com es fa un tall, ja que el so ambient que hi havia desapareix.

També m’ha agradat el pla de quan l’Odile comença a cantar al metro i podem veure com s’intercanvien un seguit de plans, fent un retrat a la protagonista, veient el pas del tren des de fora, en vista d’un tràveling i finalment a casa dels dos homes i tot això com ja he dit mentre la noia va cantant una cançó. Després d’això podem veure com l’Odile torna a casa seva amb taxi.

Aura Gonzàlez Piquer

RESUM DE LA PEL·LÍCULA:

Els protagonistes es coneixen en una acadèmia d’anglès. Franz quan se n’adona que Odile viu en  una casa amb un matrimoni ric, que són els tiets d’ella. Franz decideix portar el seu amic Arthur cap a la seva casa amb l’objectiu de robar. Odile és una noia molt innocent i, per aquest motiu, s’aprofiten d’ella.

Podem veure clarament les diferents actuacions i intencions dels protagonistes. Franz està secretament enamorat d’Odile (amb gestos i mirades cap a ella ho deixa clar), mentre que Arthur simplement pretén seduir-la per aprofitar-se’n tant sexualment com pel robatori que planegen. Des d’un principi el robatori ha estat idea d’Arthur i no ho sembla. Mentre que per Franz ho fa simplement per una excusa (un joc) per apropar-se a Odile.

Odile rebutja tot el que li vol donar Franz, com per exemple les cigarretes, i per un moment només té ulls per Arthur. Llavors els tres personatges van intercanviant successivament la seva posició i la relació entre ells, sobretot quan estan al voltant de la taula del cafè. I, quan surten ballant els tres junts tant sincronitzats, no saps realment amb qui vol estar.

Els dos nois es juguen amb una moneda a l’aire qui es quedarà amb Odile, Arthur va triar cara. Odile va cridar cara al recollir la moneda però realment havia sortit creu. Franz es va quedar un temps trist i sol.

Quan Arthur vol posar en marxa l’objectiu que tenia al principi. Franz li diu a Odile que ha de decidir amb qui voldrà marxar després d’agafar tots els diners i que Franz partiria cap al nord, “a la terra de Jack London”.

L’últim moment de joc entre els tres personatges era el pla i, després d’un primer intent fallit, Odile comença a ser conscient dels veritables sentiments de Franz i Arthur respecte a ella. El robatori es consumeix i Arthur porta finalment a terme la seva traïció, pretenent amagar la major part del botí. Quan Franz i Odile tornen a la casa, són testimonis del tiroteig entre Arthur i el seu tiet, en el qual tots dos acaben morint. L’últim pensament d’Arthur abans de morir va ser la cara d’Odile.

El joc ha acabat i Franz ha aconseguit per fi l’amor d’Odile i tots dos fugen “als països càlids” amb un vaixell. Finalment viuen noves experiències junts.

COMENTARI:

Jo penso que aquesta pel·lícula té molta felicitat cinematogràfica, ja que tot i ser una pel·lícula en blanc i negre l’he seguit amb gran interès.

Ens mostra que en qualsevol moment tot pot canviar, i que et poden passar coses que esperaves totalment diferent i, això realment és la vida quotidiana.

També m’he n’he adonat que no sempre pots confiar en totes les persones que tens al costat, perquè com hem vist, Arthur es presenta bo i fa veure que estima a Odile però realment ho fa per un gran interès. I, en canvi, el que creia que no era bo, resulta que era la persona adequada, la més noble i bona.

És una pel·lícula amb una gran intriga i ens mostra el veritable amor.

Cristina Antolín Beltran

Aquesta història té tres protagonistes que es coneixen en unes classes d’anglès i davant la confessió de la jove que viu amb una parella rica i coneix l’amagatall d’una gran quantitat de diners es posen d’acord per donar el gran cop. Mentre tots tres i juguen amb seduccions gairebé infantils, es va traçant un triangle amorós. Serà l’últim moment de joc entre els tres personatges: el pla ha d’executar-se, després d’un primer intent fallit, en què Odile comença a ser conscient dels veritables sentiments del Franz i de l’Arthur respecte a ella, el robatori es fa amb èxit i l’Arthur porta finalment a terme la seva traïció, pretendent amagar la major part del botí. Quan el Franz i l’Odile tornen a la casa, són testimonis del tiroteig entre l’Arthur i el seu oncle, en què tots dos moren.El joc ha acabat. El tímid Franz ha aconseguit per fi l’amor de l’Odile i tots dos es fugen “als països càlids” a bord d’un vaixell (en un meravellós pla-homenatge a l’immigrant de Chaplin) Alguns dels aspectes característics del film són la tensió constant entre cinema i realitat, i la denúncia reiterada de Godard a l’espectador que aquest està veient un film. Godard desvela les costures del cinema i el posa en evidència, denuncia aquesta farsa que tant estima. Així són constants les mirades a càmera (tant dels protagonistes com de la gent passant, atrets per la presència de la càmera), l’ús de falsos raccords (unió discontínua de talls), plànols excessivament llargs. I potser les escenes més memorables: el minut de silenci, el record del recorregut més curt al Louvre i per sobretot, el ja clàssic ball del Madison al bar; els personatges es mouen conflictuades davant la seva pròpia presència, el seu espai i la seva relació amb els altres, mentre Godard relata en veu en off els sentiments de cada un, mentre la música de Michel Legrand sona a estones discontinus.