Aquest segon trimestre hem començat a gaudir de Fimin, hem vist algunes de les pel·lícules que ofereix el projecte.
Us fem listat de les que hem vist i una breu sinopsis i comentari:
“Låt den rätte komma in‘ (‘Deixa’m entrar’) de Tomas Alfredson
És l’adaptació cinematogràfica de la novel·la amb el mateix nom, escrita per John Ajvide. Aquest film ens presenta a la història d’Oskar, un fràgil i sensible noi de 12 anys que pateix assetjament escolar, i l’Eli, la nova i misteriosa veïna que s’acaba de traslladar juntament amb el seu pare i que resulta ser un vampir. Junts experimentaran l’amistat i el primer amor. Tota la trama gira entorn de la necessitat dels dos protagonistes. L’Oskar només vol amor, comprensió i companyia, deixant enrere tot el dolor a la que està sotmès cada dia, i en canvi, l’Eli busca protecció, algú que li pugui oferir aliment i defensa.
Em va agradar especialment la doble correspondència entre el món terrenal i l’univers tenebrós dels vampirs, que sento durant tota la pel·lícula, i els salts constants del ritme narratiu que ens transporta d’un a l’altre. La mescla de la incertesa general de tota la història i els moments angoixants. Aquesta mateixa dualitat queda reflectida des del principi
Un fet que m’ha cridat l’atenció és la tendència del director que es va repetint durant tot el llargmetratge d’enfocar només un element en primer terme, i deixar el fons amb flou. A més, la càmera sol seguir al protagonista en tot moment i tant l’enfocament com el moviment és molt versàtil. Així i tot, hi ha una excepció a aquesta “regla”, i això succeïx durant els assassinats. Sempre que hi ha una matança a la pantalla, es segueix un patró que sembla voler fer passar desapercebuda aquesta acció, com per amagar-la: es grava un pla angular amb prou distància per veure una escena general, i consta de molta profunditat de camp. Em sembla molt curiosa aquesta decisió de fer un seguiment intensiu d’aprop de qualsevol escena del film, per banal que sigui, i d’allunyar-se quan passa l’acció més impactant i brutal.
La pel·lícula està ambientada a l’hivern, elements com la neu i la llum freda són protagonistes. Transformen la paleta de colors en pàl·lida, en la que elements com alguns vestuaris, o la pròpia sang, són símbols molt importants de “Deixa’m entrar”, provoquen un contrast hipnotitzant i fins i tot poètic, de vegades de manera macabra.
També cal destacar l’actuació dels actors, però en especial el dels dos protagonistes, que aconsegueixen transmetre en tot moment la intensitat dels seus personatges d’una forma molt sensible.
En conclusió, el llargmetratge compta amb un pols narratiu ferm, pausat i fred, però amb un ritme constant creant una atmòsfera tensa i impacient, que Tomas Alfredson trenca amb moments terrorífics, que fan que no oblidem que es tracta d’una pel·lícula de terror.
Ainhoa Palou
‘Mauvais sang’ (‘Mala sang’) de Leos Carax
Mauvais Sang és una pel·lícula francesa que tracta d’un robatori. Tot comença amb la mort del pare de l’Alex, el nostre protagonista, que és conegut com el “llengua veloç”. En Hans i en Marc, companys de banda del pare del noi, deuen diners a una dona americana i tenen planejat un robatori per vendre la recepta d’un nou medicament per a curar la SIDA. És en aquest moment que ideen reclutar a l’Alex. D’altre banda, la pel·lícula també desenvolupa la vida amorosa del nostre protagonista. La primera cosa que puc comentar de la pel·lícula és la tria del cineasta amb la satuació del color vermell, el color de la sang. Està plena de tràvelings increíblement filmats, uns plans on la llum juga un paper interessant i una recerca de llocs on filmar molt potents. Vaig triar aquesta pel·lícula perquè em va sobtar molt la manera de filmar el tràveling que es va projectar a classe, on l’actor està en moviment tota l’estona i en cap moment se’n va del pla. Abans de començar el tràveling, l’Alex diu (no recordo literalment la frase): “deixa que la música guii els teus sentiments”, després se’n va a fumar i seguidament comença el tràveling. Els gestos que fa, donant-se cops a si mateix, com si volgués alliberar-se… una escena increïble. La paleta de colors és una de les coses que m’agradaria resaltar especialment. El color vermell està molt saturat i present en molts plans, he observat que al principi de tot, els primers plans on surtia l’Alex no trobavem aquest color, i m’ha fet reflexionar que potser era la corrupció de la persona al pas de la pel·lícula o que el seu final s’està apropant. El so no és tan sobtant, la tria de la banda sonora m’ha agradat molt. Si que és veritat, tot s’ha de dir, que hi ha escenes on el so continua junt amb una conversa i el pla canvia. La tria del cineasta ha sigut molt potent. La llum també és molt interessant, hi ha una escena, quan el nostre protagonista decideix fer les maletes, un pla obert, a contra llum, estàtic… impressionant. El muntatge m’ha agradat molt, hi ha plans força llargs (o almenys és la sensació que m’ha donat), el guió és clar, la pel·lícula se m’ha fet lleugera, i suposo que això és gràcies a les deciosions a l’hora del muntatge.
Sara Yi Berenguel
‘The Loneliness of the Long Distance Runner’ (‘La soledat del corredor de fons’) de Tony Richardson
Aquesta pel·lícula va d’un noi, anomenat Colin Smith, que és de classe obrera. Un dia comet un robatori a l’entrar de nit en un forn i robar una caixa amb diners. A partir d’aquí és portat en un reformatori. Allà, sobresortirà per ser un bon corredor de fons i anirà ascendint. Durant la pel·lícula s’entrenarà per guanyar una cursa. El director del reformatorio vol que ell guanyi. Durant l’estada en el reformatori es faran flashbacks de la seva vida abans d’entrar-hi. Al final, el dia de la cursa, decideix parar-se abans d’arribar a la meta, ja que no li vol regalar el privilegi al seu director de guanyar. Se n’adona de que ha estat utilitzat i que l’únic per què el vol el director és per guanyar la cursa i així poder augmentar el seu ego i el seu èxit. Aquesta pel·lícula és del 1962, està gravada en blanc i negre. La majoria dels plans són en moviment, no hi ha gaires plans fixes i no són curts, acostumen a ser llargs. La majoria dels plans estan gravats amb teleobjectiu. Al llarg de la pel·lícula van sonant músiques que acompanyen els travellings. Els espais principals de la pel·lícula són la casa del protagonista i el reformatori, encara que n’apareixen d’altres. Té un diàleg molt complert i encertat. La pel·lícula és molt dinàmica.
La veritat és que a mi aquesta pel·lícula m’ha agradat molt, pensava que al ser una pel·lícula de feia molt, no m’agradaria però m’ha sorprès. El muntatge és genial. L’única cosa que no m’ha deixat mal regust ha estat el final, ja que s’acaba molt de cop. No acaba d’explicar i aclarir els fets, deixa oblidat el tema de la cursa i passa molt poc temps i s’acaba. També m’ha agradat el missatge que dóna. Un pla que m’agradaria destacar i que m’ha sorprès, és el moment en què en Colin, decideix cremar un bitllet, l’encén i el deixa cremar lentament. la recomano.
Duna Malet
‘Nobody Knows’ (‘Ningú no sap’) de Kore-eda:
Este film narra la situación que vive una madre con sus cuatro hijos en un pequeño apartamento situado en Tokio. El dueño de los apartamentos del bloque, no sabe que dentro hay más de dos personas habitando puesto que está prohibido el acceso a más personas para vivir. Un día, Keiko, la madre, se va de casa y deja a cargo al hermano mayor, Akira, del resto de sus hermanos. Akira debe enfrontar una situación dificil sin ningún tipo de ayuda y los altibajos de este, son un factor muy importante de la película. Kore-eda como cineasta, hace una elección sublime de colores frios y luces tanto naturales cómo artificiales que hacen sentir una sensación de acogida muy fuerte hacia el espectador. La música, los sonidos que la acompañan hacen de este film algo muy sensible. Personalmente, el plano que más me emociona es uno en el cual se encuentran la madre y los cuatro hijos cenando y conversando. Uno de ellos, está sentado en una caja de cartón y se puede observar una maleta, algo que ayuda mucho para situarnos en el contexto de la pelicula. Los colores son azulados y anaranjados y es interesante el contraste entre ellos. La recomiendo mucho.
Cristina Ortiz
‘Un condamné à mort s’est échappe ‘(‘Un condenado a muerte se ha escapado’) de Robert Bresson:
Esta película trata de un joven que le llevan a prisión durante la segunda guerra mundial. En el camino se intenta escapar saltando del coche, pero no lo consigue. Al principio está en una celda de máxima seguridad donde se comunica con un hombre de fuera y así puede enviar cartas y también recibe cosas de fuera como un imperdible para quitarse las esposas, comida y no mucho más.
Después de un tiempo le llevan a otra celda donde empieza a planear su huida empezando por desmontar la puerta con una cuchara. Sigue dudando si escapar o no porque arriesga su vida, pero el hecho de que le dicen que está condenado a muerte hace que este convencido de su huida.
El protagonista debe superar las dificultades para poder llevar a cabo su plan e incluso cuando está llegando al día, un joven recluto llega a su celda, cosa que le complicará, pero, al final, le ayudará.
La película empieza con un traveling en el coche. Avanza muy lentamente, pero en cada secuencia suceden cosas relevantes y detalles muy interesantes que le dan misterio. En sí, es muy oscura, aunque sea en blanco y negro, predominan mucho las escenas de noche o dentro de la celda donde no hay casi luz. No hay mucho diálogo entre los personajes, pero el cineasta nos introduce muy bien en la película porque escuchamos todo lo que piensa el protagonista con una voz monótona y tranquila, cosa que me sorprende bastante y ayuda mucho a entender al personaje.
Por ejemplo, en el minuto 66 parece que está llorando por el sonido, pero su pensamiento nos desvela que está riendo. El sonido tiene mucha importancia en el film, muchas veces se escuchan detalles que no podemos visualizar porque están fuera de escena y eso le da emoción y tensión.
Una característica muy peculiar y que se ve repetidas veces es cuando mira por la mirilla y notamos si el compañero de delate está mirando también, me ha parecido muy interesante. Un plano que me ha gustado mucho ha sido en el minuto 22. Me parece que hay una composición perfecta. También me ha parecido perfecto el minuto 85, la luz artificial juega un papel increíble en el rostro del protagonista y el sonido hace que sientas lo mismo que él, una tensión y nerviosismo muy fuerte.
Personalmente, me ha gustado mucho esta película porque considero que refleja muy bien la vida diaria en la cárcel de aquella época, es decir, es muy realista y consigue que sientas todo lo que el personaje no parece sentir, ya que su rostro es muy neutro durante toda la película. Se me ha hecho muy amena. Un último detalle en el que me he fijado es que la música con la que empieza es muy parecida, por no decir la misma, que la del final.
Lucia Ramón
‘Shadows’ de John Cassavetes:
Aquest film tracta la vida de tres germans afroamericans a Manhattan, en Ben un trompetista que es passa els dies al bar lligant amb noies amb els seus amics Dennis i Tom, en Hugh, el germà gran, un cantant de jazz que té problemes per trobar feina i la Lelia, de pell més clara que els seus germans, que aspira a ser escriptora. En una festa la Lelia coneix al Tony, un home blanc, i tots dos s’enamoren. El film comença amb una composició de plans molts tancats i càmera en mà d’una festa on se’ns presenta a un Ben embriagat que no està massa còmode.
Està filmada en format 16mm, i això fa que la major part dels plans siguin tancats, aquests es centren en captar els rostres i les expressions dels personatges. També hi trobem algunes panoràmiques destacables com quan Tony i Lelia corren pel parc. En la majoria d’escenes el so sembla sobreposat, en alguns casos, quan es tracta d’una conversa, és el so d’un dels plans i s’utilitza per tota l’escena. La música de jazz és la que predomina, està connectada a la vida de dos dels protagonistes. Respecte el muntatge, cal tenir present les foses a negre que representen el canvi d’història, d’un germà a l’altre, o el pas del temps.
És una pel·lícula en blanc i negre on la llum juga un paper força important, sobretot alhora de senyalar els trets destacables de cada escena, com ara la seqüència on la Lelia i en Tony mantenen una conversa estirats al llit on la llum juga amb el rostre de la protagonista i ens transmet el dramatisme que acompanya el moment. És una pel·lícula amb plans molt ben filmats com aquest últim que he anomenat o l’última escena del film, a partir del minut 1:16:31.
‘Roma, città aperta‘ (‘Roma, ciudad abierta’) de Roberto Rossellini:
La pelicula “Roma, Ciudad Abierta” narra la historia de la Roma invadida en la época nazi. Allí el padre Pietro ayuda a refugiarse a unos aliados de la Resistencia Italiana (movimiento en contra de los nazis). Todos están refugiados en la casa de Pietro donde esperan no ser encontrados, sin embargo los nazis los acaban descubriendo por culpa de unos soplones.
La película nos muestra como Pietro intenta escapar con todos ellos de los nazis porque ya los tienen fichados y los intentan arrestar, al final consiguen. También nos muestran las relaciones amorosas entre Giorgio, Marina y Francesco con Pina. En la pelicula suceden una serie de acontecimientos como asesinatos que la tranfsoman en un Drama.
Las desiciones del cineasta són interesantes, es en blanco y negro. Uno de los planos que he encontrado más interesante ha sido el del minuto 1:27:52 en el cual el coronel Major Bergman tiene una conversacion con un compañero suyo. Se puede ver en el plano como coje una copa de alcohol y se empieza a mover con el movimiento de la cámara, siempre siguiendo la conversación. El fondo de este plano me parece interesante en todo momento porque siempre hay movimiento, al principio hay un hombre tocando el piano detrás bastante definido y después con un traveling muy breve pasamos a las dos mujeres tumbadas en un sofa.
Pienso que el movimiento ágil y algo femenino del actor dan mayor importancia al plano.
En esta pelicula cuando hay música significa que algo malo , o un elemento de tensión va a suceder. Una conversación tensa entre dos personages y la tortura de Giorgio en la otra habitación.
La luz siempre enfoca a las personas sean las de delante o las de atrás dándoles mayor importancia y haciéndolas destacar. Si las mujeres de atras no tuvieran luz ya no llamarian tanto la atención.
La cámara sigue todo el rato a Bergman lo que me hace suponer que es una panorámica del personaje en primer plano. Esta plano és uno de los pocos que me ha parecido mas relajado de lo habitual teniendo en cuenta que en la habitación de al lado se está torturando a alguien. Me transmite una especie de armonia despreocupante sobre todo por el personaje principal. Mi valoración personal sobre está pelicula sería un 9/10 . Me ha parecido una muy buena pelicula , tanto por los planos como por la historia .
Eva Español
També podeu llegir comentaris més detallats de les pel·lícules: Un estiu amb Mónika, El nen de la bicicleta, La leyenda del tiempo i El petit fugitiu que hem pubilcat darrerament al Diaris dels tallers.