Mentres veia el film, m’he adonat de que la major part, a excepció d’algunes concretes, no tenen cap mena de música. Tots aquest plans tenien el so d’ambient adient al lloc en el qual es trobava el personatge en aquell moment. Per exemple, quan en Cyril entra al local on està el seu pare, el sons que escoltem solament són els sons que es poden escoltar des d’aquell lloc, en aquest cas, la música de l’altaveu i la conversa.

Solament hi ha música en alguns incisos i moments concrets, per exemple, al final de la pel·lícula.

Un altre aspecte que m’ha semblat important és la càmera a les converses. He percebut que a totes les converses hi ha un pla fix enquadrant a les persones que intervenen en el diàleg, per exemple quan Cyril parla amb el seu pare, encara que després de la conversa no es canviï de pla, la conversa segueix sent un pla fix.

A més, m’ha cridat molt l’atenció l’escena d’en Cyril i la Samantha anant junts en bicicleta, crec que és un dels pocs tràvellings en bicicleta que han aparegut al film.

També penso que el personatge principal crida més l’atenció que cap altre per la seva vestimenta vermella durant el film, on abunda la monocromia.

Per acabar voldria dir que, a la escena final, fer que el protagonista desaparegui em sembla un recurs bastant bo, ja que després d’això, comença la música i els crèdits, donant-nos la idea de que el film s’ha acabat.

Gabriel Norte Chavez

La pel·lícula comença amb un pla de mig cos d’en Cyril, el protagonista, en el qual està mirant cap avall mentre crida amb esperances per un telèfon de l’orfenat al seu pare.

A mesura que va avançant la pel·lícula en Cyril s’escapa per anar a l’edifici on vivia el seu pare, no el troba però allà és quan coneix per primera vegada a Samantha, una dona molt bona que accepta quedar-se amb ell el cap de setmana per conèixer-lo.

Samantha ajuda a Cyril a trobar el seu pare però quan ho aconsegueixen, no passa el que el noi esperava. El seu pare no volia ocupar-se’n mai més d’ell.

El noi va amb una mala amistat i comença a ficar-se en algun que altre problema. La seva actitud cap a la seva mare d’acollida canvia una mica i no la tracta gaire bé, però a la fi i al el cap torna amb ella perquè és l’única persona que l’estima i l’accepta tal com és.

M’ha agradat bastant, hi ha alguns plans que m’han recordat a la nostra ‘peli’, com ara el pla en el qual el noi truca al timbre del seu pare, volem fer una cosa semblant en l’escena quan els amics del/de la protagonista li ‘piquen’ per quedar junts.

També m’ha agradat el tràveling del Cyril a la nit amb bicicleta després d’haver anat a veure el seu pare amb els diners robats. Penso que per filmar aquest pla han hagut de muntar-se en un cotxe per arribar a la velocitat del noi.

El tràveling en què Samantha i Cyril van fent una passejada en bicicleta a la vora del riu m’ha agradat moltíssim perquè en la pel·lícula fan servir tota l’estona bastants tons freds però específicament aquest pla té un sentiment i uns colors molt càlids.

Per acabar, m’he fixat que el protagonista gairebé sempre porta una samarreta de color vermell que crida l’atenció de l’espectador.

Lucía Galera Martínez

La pel·lícula m’ha encantat i sobretot m’ha agradat molt l’evolució que fa el protagonista.

Hi ha diverses seqüències que a part de que m’agradessin em van cridar molt l’atenció. Una d’elles, va ser quan Samantha i Cyril estan dins del cotxe després d’haver rebut la mala notícia del pare del protagonista. En aquesta escena en Cyril no ho assimila i comença a esgarrapar-se tota la cara i Samantha en veure-li para immediatament el cotxe i l’abraça sense importar-li els cops que rep involuntàriament d’en Cyril. Em va semblar una escena molt impactant, ja que el so és un plor i una respiració molt agitada dels dos personatges.

Una altra seqüència que em va agradar molt va ser quan el protagonista està sol amb la bicicleta a la nit i se li enfoca només a ell, i el que té al voltant són cotxes i fanals que estan perfectament desenfocats.

També em va cridar l’atenció un pla del principi de la pel·lícula quan està en Cyril dormint. Em va cridar l’atenció ja que és de nit i predomina moltíssim un color fred, en aquest cas el blau.

Finalment, em va agradar molt l’última escena quan Cyril agafa la bossa de carbó i es puja a la bicicleta i la càmera fa un paneig, llavors el protagonista desapareix del nostre camp visual.