Text elaborat pels i les estudiants de 1r de Batxillerat de l’Institut Maria Espinalt: Nora Laghbali, Yu Feng Chen, Jazmany Álvarez Paredes, Júlia Caldú Pegenaute, Tsvete Iskrenova Plugchieva, Héctor Sánchez Alcón, Eva Madueño Sánchez, Eulàlia Ortiz València.

En el marc de la col·laboració entre Cinema en curs  – Moving Cinema i l’Alternativa. Festival de Cinema Independent de Barcelona.

Un filme de verăo, de Jo Serfaty es programa a l’Alternativa 2020.

«Um filme de verão» parla sobre l’estiu de quatre adolescents. Ja s’ha acabat l’escola i ve l’estiu, un estiu que estarà ple de dificultats, somnis, festes, primers amors…

El seu estiu, tot i viure en un context molt diferent del nostre, té més punts en comú del que en un principi podria semblar. Perquè al final, sigui quin sigui el teu origen, les persones compartim somnis i metes per aconseguir i les emocions associades a les primeres vegades, les separacions o les pèrdues són les mateixes. Aquí i allà.

La visió que aquí es dóna és molt diferent de la que tenim dels barris de l’extraradi de les ciutats de Brasil, ja que quan sentim a parlar d’aquests barris, sovint pensem només en la delinqüència, les drogues, la violència, les màfies… És per això que la pel·lícula de Jo Serfaty té un component polític en tant que dóna una oportunitat als joves de trencar amb els estereotips, de donar veu a aquestes persones perquè parlin de la seva realitat, dels seus sentiments i de les seves expectatives. I tot això sense alliçonar des de la postura de l’adult. Desmarcant-se de les visions simplistes de joves bons i joves dolents.

I en donar veu als i les adolescents de la perifèria brasilera, aquest film ens dóna una visió molt pròxima als personatges. Parla de primeres vegades apel·lant els nostres sentiments, filmant situacions com un primer petó, l’avorriment de les vacances, el descobriment de la sexualitat, un primer amor, la pèrdua dels que marxen o dels que per les circumstàncies de la vida i les decisions personals s’allunyen emocionalment… Sentiments que d’una manera o altra hem sentit com a joves i han suposat creixement personal. És una pel·lícula que ens transmet nostàlgia en recordar els nostres estius, transmet quotidianitat. Malgrat que la nostra situació de vida sigui diferent, parla de coses en les quals ens podem sentir representats.

Pel que fa a la manera de filmar tot això, la directora ha pres decisions atrevides i que et sorprenen en tot moment pels seus canvis constants i sobtats. Començant pel pla inicial. Un tràveling trepidant acompanyat per una veu en off intensa i atropellada que desperta curiositat i que ens fa creure que ens disposem a veure un film que reforça els estereotips de la dura vida de la joventut dels suburbis brasilers. Anunci que afortunadament queda frustrat per la imatge pausada que el segueix on la protagonista intenta combatre la calor de l’estiu que comença apropant el seu cap a un ventilador.

Aquesta decisió inicial de la directora serà tota una constant al llarg de la pel·lícula, passant de plans elaborats i treballats propis d’una pel·lícula professional a altres que semblen gravats amb el mòbil pels mateixos protagonistes del film. Recurs aquest que sentim que ens apropa als personatges en fer servir unes imatges, un estil i un llenguatge al qual estem acostumats i acostumades per ser el mateix que fem servir nosaltres quan filmem la nostra realitat amb els nostres mòbils.

Aquest contrast, aquests salts continus et mantenen en un estat de sorpresa constant que no et deixa acomodar en cap moment: quan penses que tot es mourà entre els colors grisos i apagats de les zones suburbanes, esclata el verd viu de la natura, dels arbres i el bosc. Quan creus estar veient un film realista, de sobte la fantasia i el somni d’uns éssers vestits amb colors vius i brillants que et desconcerten i que t’obliguen a imaginar el perquè de la seva presència: efecte de les drogues? Element espiritual propi de la cultura o del moment que està vivint el personatge?

La música és una presència constant al llarg de la pel·lícula. La que escolten i la que fan. El grup fent una versió de Nirvana. Un dels protagonistes imitant al cantant dels Smiths en una habitació buida. La dona gran cantant amb el fons desenfocat que ens fa sentir la seva proximitat o el protagonista cantant enmig d’una de les apagades habituals i il·luminat per una espelma que de sobte s’apaga al mateix temps que arriba el silenci.

Per acabar, volem dir que al principi pensàvem que els nostres estius eren molt diferents dels de les persones que surten al film, però a mesura que ha anat avançat la pel·lícula i hem anat compartint les nostres opinions, ens hem adonat que malgrat les condicions de vida de cada persona, els nostres estius són semblants als d’ells i ella. Amb les mateixes sensacions de descobrir situacions, sentiments i emocions noves. Potser aquesta és una de les grans oportunitats que ens ofereixen pel·lícules com aquesta.