La pel·lícula que he vist, feta per Eloy Enciso a Espanya el 2012 és situada entre la frontera d’Espanya i Portugal hi ha un bosc on el temps s’atura, entre el mític i el fantàstic, on els boscos es tornen més frondosos i no hi podem veure a través de l’espessor, del mantell d’aigua i de la boira.

Enciso s’inspira en el cinema de Jean-Marie Straub i Danièle Huillet per crear un poema d’una força i saviesa inspiradora.

Normalment m’agrada mirar films que siguin romàntics o comèdia, però aquest cop he volgut fer un canvi radicalment i ho he fet, ja que el primer que crida l’atenció és l’idioma ja que és portuguès i està subtitulat al castellà.

De tota la pel·lícula el pla o moment que més em va agradar va ser al minut 25 aproximadament, podem contemplar una panoràmica del bosc amb tons freds i silenciosos on són camuflats per una fina capa de pluja, aquesta part inspira tranquil·litat, moment de reflexió, potser fins i tot es pot olorar la humitat que desprèn la terra.

Seguidament hi ha un retrat d’un porc menjant, no és el més interessant del pla però sí que és cert que té un puntet de misteri. No tinc experiència en gravar animals, però  intueixo que és difícil gravar els animals amb naturalitat, així que potser van fer servir alguna tècnica especial.

Després d’uns segons veient el porc menjar la imatge  canvia a un retrat de la cara d’un home, el seu rostre ens transmet tristesa ja que primer mirar al terra i després aixeca el cap amb la mirada perduda però reflexiva a la vegada.  Els tons d’aquest pla són molts freds i el so també ens hi ajuda ja que hi torna a haver-hi la pluja de fons altre cop.

Finalment el pla s’acaba amb una imatge d’unes muntanyes nevades, un pla fix.