Control tracta dels últims anys de la tumultuosa vida d’Ian Curtis, el cantant del grup de post-punk Joy Division. El film ens mostra les diferents facetes d’Ian (com a cantant del grup, com a treballador a serveis socials, com a marit, com a pare, com a fill, com a amant, com a estrella del moment…) i com interectuen les experiències per a acabar amb la seva tràgica mort, suicidant-se amb només 23 anys.
M’ha semblat una pel·lícula molt interessant, i la bona selecció de les escenes fa que no es faci gens pesada: no hi falta ni hi sobra res. Hi ha present una pressió i angoixa constant que molts cops queda reflectida en escenes de ritme serè, fet que m’ha sobtat i he trobat especialment destacable. També crec que la tria biogràfica del cantant és molt encertada, el film ens proporciona la informació necessària per a posar-nos en la pell del protagonista i connectar amb la visió que li ha volgut donar el director.
En quan els personatges, s’han escollit els mínims i més importants per a comprendre millor la posició d’Ian Curtis. A Corbijn li interessa potenciar i, en certa manera, exagerar el caràcter dels personatges. També és important que la pel·lícula sigui en blanc i negre, ja que sinó tindria una lectura bastant diferent.
L’intriga és un element present en aquest film. AControl es tracten temes com l’amor, l’infidelitat, el penediment i la recerca de l’harmonia a través de l’art. Corbijn aconsegueix transmetre totes les emocions, la tristesa i la poesia de la història d’una manera molt real i fosca, allunyant-se així dels tòpics biogràfics de Hollywood. Els espais ens ajuden a situar-nos en el temps i en l’entorn de Curtis. Principalment es mostren espais tancats (sales de concerts, la casa, l’oficina…) i moltes vegades foscos.
Els elements del film que més m’han agradat han sigut el tracte dels travellings i moviment de càmara, els enquadraments – cuidats fins l’últim detall-, la fantàstica actuació de l’actor principal (sobretot en les escenes de les actuacions en directe), i la banda sonora, molt ben triada temporal i momentàniament, que fa que l’acció flueixi i que l’espectador no separi ni un moment els ulls de la pantalla. La llum, les ombres i els reflexos també hi juguen un paper important; i queden molt ben plasmats al ser una pel·lícula en blanc i negre.
Una de les escenes que més m’ha cridat l’atenció és la que surt Ian en una cabina de telèfon: l’enquadrament és tancat i es veu la pluja superposada a la cara del personatge de manera que sembla que, en comptes de gotes d’aigua, siguin llàgrimes el que baixa vidre avall.
Dues seqüències que m’han interessat especialment pel seu muntatge i contingut han sigut la del part (es passa d’una situació de tensió i força – el part en sí- a una de desolació i introspecció, quan es veu Ian a fora) i la del concert en la que Ian no pot sortir a cantar, on es veu perfectament la pressió que patia el cantant.
Alba P.
