Hem distribuit cinc seqüències de la pel·lícula Els quatre-cents cops en diferents grus. Cada grup ha tornat a visionar la seqüència per fixar-se en com està filmada i així fer un comentari dels plans i categoríes que hem anat treballant. Algun alumne del grup s’ha encarregat de fer un dibuix d’un pla d’aquesta seqüència per acompanyar el comentari. També han escrit com filmarien una seqüència semblant a la manera de Truffaut.

Seqüència inicial:

Al principi de la pel·lícula surten els crèdits juntament amb uns tràvelings de París (contrapicats) seguint la Torre Eiffel. Els tràvelings són molt especials, estan gravats en gran angular.

Tot i ser en blanc i negre, la paleta de colors foscos ressalta molt i es distingeixen perfectament els colors i les emocions que vol fer arribar a l’espectador.

Pensem que en Truffaut havia de conèixer molt bé París per poder gravar aquests tràvelings inicials de la pel·lícula d’una manera tant espectacular. Pensem que la música dels tràvelings estava ben buscada a l’hora d’acompanyar les imatges.

En el nostre poble podríem gravar una seqüència semblant seguint el campanar de l’església. Com que coneixem molt bé el nostre poble, ja sabem des de quins carrers o llocs filmariem el campanar. Podríem fer els tràvelings amb furgoneta o cotxe.

Laia, Mili, Issame, Biel i Neus

Seqüència de la nit i ampolla de llet:

En la seqüència de la nit tot és fosc (els fanals, les llums dels bars i els locals). Hi ha molt de contrast i ressalta la llum. Tot i que està filmat en blanc i negre, pots captar les diferents llums de les botigues, faroles i cotxes.

Abans de robar l’ampolla, li queda tota la cara il·luminada i el fons fosc. Desprès d’uns segons mirant fixament alguna cosa, de cop hi ha una panoràmica molt forta de 180º (més o menys) i es veuen les caixes plenes d’ampolles de llet, que és el que estava mirant.

Quant roba l’ampolla, passa per davant les caixes de llet i a vegades la seva imatge queda fora de camp, però es segueix veient la seva ombra a la paret.

El cineasta aconsegueix que sembli un delinqüent quan es tapa i s’amaga a llocs foscos per beure la llet. L’ampolla de llet és molt blanca i com que la paret és fosca provoca un contrast molt intens. Quant llença l’ampolla sembla espantat.

Desprès de llençar la llet, va a refrescar-se a la font. Una part del pla és més fosc com si fos de nit i una altra part més clar, com si comencés a fer-se de dia.

Lluís, Blai, Alba, Isaac i Martí

Seqüència del furgó policial

Dins la pel·lícula de Els quatre-cents cops hi ha un pla molt especial, que passa en un furgó policial. Comença quan el treuen de la presó i acaba quan arriba al reformatori. Al principi quan puja al furgó, a la part esquerra de l’enquadrament és més aviat fosc i a la dreta més clar. Comença amb la càmera fixa i es veu com es va allunyant el furgó. Al fons hi ha poca profunditat de camp, sembla que està gravat amb teleobjectiu.

Després fa un tràveling des de dins del furgó policial, fa una panoràmica vertical. Mentre fa aquest tràveling, en una part filmen a l’Antoine d’esquenes per després intensificar el valor del rostre, ja que també hi ressaltaven les llums del carrer. Quan es gira li ressalten les llàgrimes. El protagonista sembla que sent emocions molt fortes, perquè esta plorant.

Quasi tots els plans són tancats.

Nora, Joan Soitu, Miquel i Àngela

Seqüència al reformatori:

Mentre miràvem la seqüencia hem sentit tristesa, perquè no deixen entrar al seu millor amic René. L’Antoine sent alegria i tot seguit tristesa al veure que el seu amic se’n va. L’Antoine se sent decebut per no poder estar amb el seu amic.

Comença amb una panoràmica de com els familiars entren al reformatori, una altra panoràmica quan es veu la finestra amb tots els nens. Un pla fix quan veu al seu amic i va fent diferents plans de com el seu amic parla amb el porter. Ell va cridant el nom del seu amic, després una panoràmica quan la mare entra i una altra quan el seu amic se’n va amb la bici cap a casa seva. Els plans són oberts i tancats, n’hi ha de tots dos tipus (van variant).

Durant bastants plans hi ha una música suau que sembla ser de violí i li dona un punt de tristesa.

Els plans estan gravats amb diferents òptiques.

Ens agradaria filmar quan els nens surten del col·legi a la manera de François Truffaut a 400 coups. Ho faríem al migdia quan els que se,n van a dinar a casa surten per la porta principal, des d’un angle en el que es pogués veure els pares i els nens que surten.

Oriol, Simona, Maitane, Mahamadou i Manel

Seqüència final a la platja:

Quan l’Antoine s’escapa del reformatori compleix el seu somni, que és veure el mar. En aquest moment l’Antoine se sent alegre, impressionat per veure el mar i a la vegada espantat per haver-se escapat del reformatori. Quan arriba a la platja, sentim que era el seu somni per la música i per la cara d’alegria que posa.

Quan surt del reformatori els tràvelings cada vegada es van fent més oberts. Hi ha una panoràmica que és de dreta a esquerra molt llarga i es para quan veiem a l’Antoine als arbres. Tot seguit baixa les escales i comença un tràveling de la platja. Es veu el fons més fosc, hi ha reflex de les basses a la sorra. Quan arriba a l’aigua el tràveling para.

L’escena final transmet tristesa, ràbia, solitud, alegria, emoció, espant i por. El tràveling del final, que segueix a l’Antoine, nosaltres ho filmaríem també en un cotxe i a la platja de l’Estartit (Pals).

Anabella, Ali, Joan Pou, Victoria i Ferran