La pel·lícula El nen de la bicicleta m’ha semblat un bon film amb grans interpretacions i amb una direcció a darrera realment impressionant.

La història es refugia en un drama francès, creat per Jean-Pierre i Luc Dardenne, on es vol plasmar l’esperit d’humanitat i, al cap i a la fi, de vida. El film explica la història d’en Cyril, un nen d’uns dotze anys, que després que el seu pare el deixés en una mena d’orfelinat provoca a Cyril la necessitat de buscar-lo desesperadament i es troba accidentalment amb Samantha que li permet quedar-se amb ella els caps de setmana. Entre ells dos es crea un vincle molt especial, però Cyril no reconeix l’afecte que Samantha té per ell, tot i necessitar-lo desesperadament per calmar la seva ràbia. En Cyril ens dóna grans lliçons al llarg de la pel·lícula, lliçons d’humanitat, de força, d’autosuperació. Però Samantha, tot i no tenir el paper tan marcat com en Cyril, ens dóna la gran lliçó del perdó, de l’amor incondicional i de la fortalesa.

I és que és això el que la pel·lícula ens acaba mostrant. L’amor, el dolor, el perdó, la ràbia, sentiments que podem extreure a cada minut o, fins i tot, a cada segon d’aquest film. La interpretació del jove protagonista és simplement admirable, les expressions, les gesticulacions, el caminar… Impressionant. El fet que quasi tota la pel·lícula estigui corrent, o amb la seva bicicleta que tant l’identifica, crea un ritme molt marcat que no fa res més que crear-nos intriga. El so també és un clar protagonista d’aquesta història, que utilitza la música per entendrir-nos en els moments més impactants. Però el que més vull destacar és la fuga de llums i colors tan enigmàtica que se’ns mostra durant aquesta hora i mitja, cosa que crea una mena de suspens amb una dolçor força insòlita, però que ens transmet una immensitat de sentiments que són realment impossibles d’explicar.

En definitiva, estem davant d’una gran pel·lícula amb grans valors, amb un ritme perfecte on tens la sensació que res hi sobra, ni els moments més quotidians, ja que la utilització del so, a vegades monòton però tan real, la de la llum, inexplicable en la meitat dels plans, o simplement la del diàleg tan consistent, fa que arribem a enamorar-nos del protagonista i la seva història.

Júlia Torres