Com que tots els del nostre grup hem anat mirant la pel·lícula The loneliness of the long distance runner (1962) del director anglès Tony Richardson, basada en la novella d’Allan Sillitoe del mateix títol, hem pensat que estaria bé comentar les escenes que ens hagin agradat més. Aquí en teniu els comentaris:

The loneliness of the long distance runner és una pel·lícula dirigida per Tony Richardson ambientada a l’Anglaterra dels anys 60. En aquesta pel·lícula es contempla la història d’un jove en el context d’una societat separada en classes socials molt diferenciades. La rebel·lió del personatge el porta a actuar d’una certa manera davant les autoritats i la gent rica. La pel·lícula reflecteix la societat del moment i especialment el conjunt de joves que intenten destacar i fer-se notar davant l’autoritat, per mantenir els seus principis ideològics.

L’escena que he decidit comentar és  la què Colin Smith el personatge principal surt a córrer al matí per entrenar. Aquesta escena m’ha agradat tan estèticament com tècnicament. En l’escena es veu com surt al matí a córrer pels camps que hi ha als afores del centre. En aquesta escena es destaca la posició de la càmera que és distant i allunyada del personatge reflectint potser el que està pensant. En l’escena no hi ha cap diàleg però no n’hi trobem a faltar, ja que el moviment i posició de la càmera ens fa entendre que el personatge s’està distanciat se sent lluny del món i una mica desconnectat de la seva situació actual com a pres.

Link on es pot observar la escena: http://goo.gl/zlnlr5

Stefano Rosso

El fragment triat, i el que m’ha agradat més de la pel·lícula La solitud del corredor de fons, és el final. Crec que és el fragment més important i el que dóna un gran significat a la pel·lícula. A l’escena final ens trobem en Colin corrent la cursa que el pot impulsar cap a la seva llibertat i cap al món professional. Durant aquesta, veiem fragment que ja hem vist de la pel·lícula que ens fan veure com ell va recordant la seva vida alhora que pensa en el seu futur i això el fa entrar en un conflicte intern sobre el que ha de fer. Això ho fan barrejant els moment de córrer amb música d’orquestra de fons amb veus en off i imatges curtes. A poc a poc veiem com ell va avançant posicions fins col·locar-se al capdavant. En el moment que els corredors ja arriben al tros final tots els espectadors comencen a animar. Ell va amb molta avantatja però a poc a poc va frenant fins a aturar-se. Aquesta combinació de fragments del final és el que t’ajuda a entendre el significat de la pel·lícula i el perquè ell decideix no acabar la carrera. Les frases de diferents persones properes a ell o persones important i la frase “No seré un conillet d’índies” deixa veure com ha conclòs aquesta lluita interna que té com a final el fet que ell ha decidit seguir els seus ideals i pensaments, per contraposició a la satisfacció personal que li podria haver donat guanyar la carrera.

Judit Rodríguez

El tros que he escollit de la pel·lícula La solitud del corredor de fons és el tros final en què el protagonista, Colin Smith fa la cursa contra una escola privada. He escollit aquest fragment perquè va ser el que més em va impressionar i més desconcert i tensió va causar. Trobo molt interessant la manera en què, mentre en Colin està corrent, comença a haver-hi un joc entre present i passat, com va recordant moments de la seva vida que han sigut forts per a ell o que l’han marcat i d’aquesta manera se situa l’espectador més proper del protagonista. Aleshores vas veient com aconsegueix avançar al corredor capdavanter de l’escola privada, i està a punt d’arribar a la meta, veus les cares dels espectadors i les seves expressions animant-lo combinades amb l’expressió de Colin i els seus records. Quan està a punt d’arribar, tots aquests records el fan reflexionar i aleshores comença a dubtar de si realment ha d’arribar fins a la meta o no i comença a aturar-se. Finalment s’atura del tot, mentre l’altre corredor l’avança i mira al director del reformatori somrient, demostrant que ho podria haver fet però ha decidit no fer-ho, perquè en realitat no sap ben bé el que vol i alhora critica la societat en la què viu per això s’adona que realment guanyar la cursa no és l’important sinó seguir fidel als seus ideals. Aquest tros em va causar força tensió perquè veus que comença a aturar-se i a dubtar i al principi no entenia ben bé perquè ho feia però després amb alguns dels seus records ja vas veient la raó perquè ho fa i veus que potser en realitat té raó.

Erna Toepfer

El jove Colin smith és detingut per la policia per un robatori en una fleca i és condemnat al reformatori de Ruxton Towers. Les circumstàncies en les que ha de viure allà són molt dures, però a en Colin, li encanten les curses de llarga distància i se li donen bastant bé i es per això que els policies del reformatori es fixen en el jove, aquests li diuen si vol participar en una cursa que es fa contra un col·legi privat i li donen l’oportunitat de sortir abans del reformatori si guanya la carrera i, a part, la seva victòria en la cursa representaria un gran ascens en el prestigi del reformatori. Però, quan arriba el dia de la competició Colin rebutja la victòria, tot i anar primer para a pocs metres de la línia de meta. Els policies no els fa gràcia el que fa Colin i es queda sense la possibilitat de sortir abans del reformatori.

En aquesta pel·lícula hi ha moltes coses interessants a nivell cinematogràfic, com els trossos que barregen en càmera ràpida, com es pot veure en l‘escena del robatori del cotxe i en l’escena de quan entren al reformatori i s’han de canviar de roba. Però el que més m’ha cridat l’atenció es l’escena de l’entrevista amb el policia, al principi de la pel·lícula, com la càmera la posaven al darrera de l’actor quan parlava de manera que semblés que nosaltres estàvem veient el que l’actor veia quan interpretava l’escena i, així ens poséssim més en la pell del personatge, ja que semblava que tu ho visquessis, i quan de cop apareix un primer pla d’en Colin, al fer això, fa que l’espectador no es quedi indiferent i que inconscientment li creï un sensació d’atenció, cap al que està vivint Colin.

Arnau Pascasi

Jo voldria comentar que hi ha diversos flash-backs a la películ·la que et fan retrocedir i avançar en el temps. He trobat interessant que en algunes escenes hi afegien càmera ràpida, com a l’escena en què “roben’’ el cotxe que troben obert. Quan es miren entre ells, deixant clar que el robaran, i quan el roben, hi ha càmera ràpida.

També m’ha agradat l’escena en què hi ha una revolta al menjador del reformatori, ja que es queixen del menjar que serveixen. La situació se’ns mostra amb plans dels coberts i les mans que piquen a les taules en le moment que es començaven a revoltar. I quan hi ha l’esclat de la baralla el pla s’obre i veiem tot el menjador per ser conscients del caos de l’escena.

Personalment m’ha agradat molt la pel·lícula. M’ha agradat com el protagonista pensa; com pensa que ell és ell i que ningú el podrà canviar ni a ell, ni a la seva manera de pensar. I quan s’afronta al reformatori no guanyant la cursa, demostra una gran força.

Cecília Royo Bonaterra

Com la Cecília, el moment que més m’ha agradat d’aquesta pel·lícula ha set l’escena del menjador, quan tots comencen a picar amb els coberts sobre la taula per queixar-se de la qualitat del menjar. M’agrada aquesta escena perquè podría ser molt simple el fet de picar amb els coberts sobre la taula, però ells ho graven fent un recorregut pels extrems de les taules, fent que es vegi només la superficie d’aquesta i les mans amb els coberts picant. També fan que a mesura que els cops augmenten la grabació va més ràpida. Aquest fet a mi em va donar una sensació de més rebelia, ja que tot semblava una barreja de soroll i imatges passades ràpidament.

Neret Gelabert

A mi sempre m’ha agradat l’inici de la pel·lícula, és com si de cop et trobessis cara a cara amb el personatge, tot i tenir-lo d’esquenes i, en pocs segons, et comences a fer una idea del protagonista. De fet comencem a sentir els seus passos quan encara no veiem res, encara som a negre. Després apareix en Colin Smith corrent. No li podem veure la cara però pel moviment, la vestimenta i el tallat dels cabells ja ens imaginem com deu ser. A això cal afegir la veu en off a través de la qual es presenta a ell mateix dirigint-se al públic. Però no parla d’ell directament, parla de la seva relació amb el fet de córrer. Ens dius que només sap que s’ha de córrer, encara que no sàpiga el perquè i que ser el guanyador no és el final encara que la gent cridi, aquesta és, afegeix, la soledat del corredor de fons. Paradoxalment el que ens diu ja ens parla del final, ens anucia què passarà al final. La càmera primer està a una certa distància d’en Colin mentre corre, però després si va acostant fins que sembla que s’hi vulgui atançar per poder veure-li la cara. En aquest moment, just abans de que li intuïm el perfil del rostre s’acaba el pla i apareix una altra imatge, en aquest cas frontal de la cara de Colin, però en una situació molt diferent. Amb el moviment de càmera d’aquest pla descobrim que Colin és un près, enmig d’altres presos. El contrast entre veure en Colin corrent sol lliurement enmig del paisatge hivernal contrasta amb l’interior del furgó policial. Amb dos plans ja som dins la vida de Colin Smith.

https://www.youtube.com/watch?v=XXMS5ZXKvYA

Montserrat Planella