El drama tracta d’un jove, l’Ian Curtis, que des de molt jove se li complica la vida. Tot comença quan contrau matrimoni amb la Debbie i amb la seva nova vida com a cantant en el grup dels seus amics, Joy Division. Poc després la Debbie queda embarassada i l’Ian comença a patir epilèpsia.
Impactant seria la paraula perfecte per descriure el film.
Anton Corbijn va començar la seva carrera com a fotògraf, anys després va treballar per la banda Joy Division i una altra més. Més tard, es va dedicar també a fer vídeos musicals i bastant després es va convertir en director per rodar la pel·lícula Control, basada en el llibre de la Deborah Curtis, la viuda de l’Ian Curtis real, anomenat Touching from a distance, que és una biografia del cantant.
Tot i que el film va ser rodat l’any 2006, Control està filmat en escala de grisos, ja que Corbijn prefereix el blanc i negre, a més que quan va fotografiar al vertader grup va ser sense color, i aquesta decisió fa que el film es vegi com si fos antic i dóna més valor històric, també la roba i els objectes i detalls fan que sembli rodada molts anys enrere.
Ens han agradat totes les escenes, però sobretot la seqüència en la qual el grup toca per primera vegada a la tele, que és quan es donen a conèixer nacionalment, ja que surt tot l’equip de producció, els focus, la pantalla, ells, etc., l’enquadrament és perfecte i el muntatge és increïble; volem destacar també quan l’Ian li diu a la Debbie que ja no l’ estima enmig del carrer, un temps després d’haver tingut la nena: hi ha un canvi d’escala i es poden observar els cotxes dels costats que són antics i no hi ha res modern al carrer. En aquesta seqüència es pot notar el dolor que pateixen tots dos, ella en sentir-se traïda, i amb raó, i ell en dir-li aquelles paraules a la mare de la seva filla.
Quan l’Ian té l’últim atac d’epilèpsia, va ser la seqüència més impactant de la pel·lícula per a nosaltres, ja que les altres vegades que en va tenir un, no es va veure tan de prop i en aquella seqüència es poden observar tots els detalls, des de com el comença a sentir fins que li surt espuma per la boca, massa impactant; va ser aquest pla que vam sentir calfreds.
El guió de la pel·lícula està molt ben pensat, ja que aconseguim entendre tot el que diuen i les accions que fan a la perfecció, parlen de manera molt clara i directa i actuen tan naturalment que no sembla que sigui una pel·lícula planificada, sinó que sembla que estigués passant en realitat i algú es dedica a filmar-los sense que se n’adonin, tot i que sabem que és quasi impossible. Les gairebé dues hores de pel·lícula et passen volant, i quan te n’adones ja estan sortint els crèdits. Per la nostre part, podriem veure el film les vegades que siguin, que no ens en cansaríem mai. És molt sorprenent com una pel·lícula feta al 2006 sembli una pel·lícula antiga, per com es comporta la gent, la roba, els objectes i pels detalls. Ens ha fet passar intriga per saber què pasarà amb els personatges i què passaria després; ha estat una mica esgarrifós quan el protagonista patia aquells atacs d’epilèpsia, sobretot el final, que fins i tot ens ha donat calfreds per l’escuma que li sortia de la boca i com es movia i patia. Aquest film et fa patir de veritat, et transmet com se sent el personatge i tot el dolor que pateix.
En resum, és una gran pel·lícula i mereix la pena veure-la, les quasi dues hores no semblen dues quan et fiques a dins de la història. Està molt ben feta, filmada, muntada, i amb un argument brillant. Corbijn filma basant-se en el llibre biogràfic de la vídua d’Ian Curtis, on explica totes les coses que va passar ell des de l’adolescència fins que va decidir acabar amb la seva curta vida. “Quan la rutina pega fort, i les ambicions s’acaben. El ressentiment és cada vegada més gran, però les emocions ja no van a més”. Què és millor per descriure un sentimient que una cançó, o una simple frase d’una d’elles? Aquesta és la més clara i la que millor descriu la situació i el film; i què ens podriem esperar si és una cançó dels vertaders Joy Division? La cançó es titulaLove will tear us apart, en català L’amor ens destrossarà una altra vegada; i, sincerament, el títol no podria estar menys equivocat.
Alba Marcuello i Mònica Pérez
