Textos elaborats per les alumnes de 2n de Batxillerat de l’Institut Moisès Broggi: Júlia Comeche, Emma Corchero, Andrea Cucala, Miranda Garrido, Nora Jou, Olivia López, Sofia Niubó, Marina Olivé, Ainhoa Rocamora, Gemma Sepúlveda i Berta Valera, amb l’acompanyament de la professora Fanny Figueras.

En el marc de la col·laboració entre Cinema en curs  – Moving Cinema i l’Alternativa. Festival de Cinema Independent de Barcelona

De nuevo otra vez de Romina Paula és sens dubte una pel·lícula molt intrigant i a la vegada reveladora. El film parteix d’una de les preguntes que tots ens fem en algun moment o altre:  “Qui sóc?”, “En què m’he convertit?”, “Com he arribat a aquest punt?” “És així com vull que la gent em vegi?”.

És una pel·lícula molt personal i intima. La forma com es filma fa que puguis entrar a la pell del personatge i et sentis dins d’ella. És com si ens endinséssim en la vida de la persona. […] Està filmada d’una manera que fa que entrem en la ment del personatge, amb la sensació d’estar vivint una vida que no és la teva. […] Et sents part de la història, com si et trobessis en certa forma involucrada.

Crec que mai abans havia vist una pel·lícula autobiogràfica tan crua i sincera com aquesta. Suposo que és per la manera en què la protagonista expressa les seves inquietuds i els seus pensaments interiors, que queden plasmats d’una manera caòtica al llarg del film. Descriu un període molt delicat en la vida de Romina i també incorpora la crisi dels 40 i la idealització de la maternitat. Però per mi el més important és el plantejament de la crisi d’identitat que pateix:li prima més retrobar-se que no pas saber qui és realment. És per això que la pel·lícula m’ha fet reflexionar. […]

Es un film que te hace pensar, que más allá de experimentar y observar el camino de redescubrimiento que hace la protagonista, consigue generar un ecosistema de calma y seguridad en ti misma, y al mismo tiempo te puede permitir empezar un camino introspectivo también.

[…] M’ha fet pensar. Des del primer moment Romina Paula exposa per complet tots els seus pensaments. A vegades d’una manera més filosòfica i d’altres d’una manera més crua, però és aquesta sinceritat la que m’ha apropat a la seva persona.  La barreja de pensaments que van saltant d’un tema a altre m’ha semblat molt real, i m’ha fet reflexionar sobre tot el que tenim constantment al cap. I tot i aquesta mena de caos mental,  la pel·lícula aconsegueix transmetre una calma a través de la naturalitat dels plans i les escenes; res rebuscat ni pretensiós, més aviat al contrari.

És una pel·lícula que et fa reflexionar sobre el pas del temps i com amb uns anys tot pot canviar de sobte, per això aquest títol de com trobar-te un altre cop després de tants anys.

[…] El tema que més es remarca és el de les diferents direccions que anem prenent a mesura que passa el temps. La incertesa que acompanya el pensar sobre què és el millor o què ho seria és quelcom amb el que m’he sentit identificada en major o menor mesura. La manera tan visual que utilitza per a materialitzar les opcions o, més ben dit, eleccions,és una clara forma de mostrar com se sent ella mateixa: tan indecisa i perduda que no s’escolta i així no se sent ni protagonista de la seva vida.

La pel·lícula toca i enceta molts temes, un d’ells el feminisme. És interessant com fusiona aquest alliberament de la dona, de la Romina com a dona, amb la maternitat, que en el seu cas la lliga a un home, a un fill i, en resum, a una vida determinada.

Em va impactar per la singularitat i la diversitat dels plans que utilitza per explicar-se, quasi creant un paral·lelisme entre el muntatge, desordenat i caòtic, i el seu propi estat d’ànim, que també es troba en un moment de confusió i canvi. Aquest va des de la decisió d’incorporar una veu en off mentre van apareixent fotografies antigues, a seqüències que retraten la vida real i on veiem el seu entorn i dia a dia, i finalment, els escenaris que crea on simulen les possibles opcions de vida alternatives.

El final m’ha provocat  ganes de veure més, de saber com segueix la història de la Romina i de saber més coses sobre ella per poder entendre-la. Perquè, malauradament, noto que no he pogut connectar del tot amb ella. Potser és perquè es troba en una època de la seva vida totalment diferent a la meva. Jo estic a les portes de l’edat adulta, amb tot el món als meus peus, amb ganes de descobrir noves coses i sense molts compromisos. Però la Romina es troba en un estat en què no sap què fer amb la seva vida, amb la seva parella, el seu fill… No pot fer qualsevol cosa perquè té compromisos que la lliguen. I malgrat tot, he connectat molts aspectes de la història familiar de la Romina. La meva mare és d’Alemanya i el meu pare d’Argentina, però descendents d’immigrants d’Espanya i Turquia. És a dir que, igual que la Romina, he crescut amb molts idiomes, cultures i històries de diferents països, i això m’ha fet ser la persona que sóc.

No entendre’s i no saber qui ets és un tema atemporal, no va lligat ni a la maternitat ni a fer-se gran, té relació amb tots i cadascun de nosaltres perquè parla de l’adaptació als canvis i justament en moments com l’adolescència, aquests són constants.

Per mi el final és especialment bonic: una metàfora visual amb les vies d’un tren que donen a entendre que la protagonista seguirà el seu camí construït per ella mateixa i que la portarà per on ella vulgui.

 Un final completament poètic. Un camí d’esquenes amb un personatge que és nou i no ho és alhora, on deixa obert el destí de la protagonista, que empren un nou camí ella sola.

Este largometraje transcurre a lo largo de varios días que se agarran a la pasión, a las ansias de agarrarse a lo que una siente y la reacción a los impulsos hasta llegar a la calma. El final es un golpe de una realidad que Romina retrasa constantemente alegando que quizás tiene que pasar este proceso de autoconocimiento para poder, luego, volver a su vida lejos de su madre. Por mucho que la vida y tus acompañantes por este camino vayan variando, nuestro viaje interno es continuo, hasta el final. Con esto quiero decir que Romina, por mucho que deje atrás su relación y la pequeña aventura con la hermana de su amiga, siempre se va a tener a ella. La vida y el yo es un eterno volver hacia atrás, escucharse e ir hacia delante. Un ciclo, un “de nuevo otra vez”.