La pel·lícula de Jonás Truebas, m’ha impactat i m’ha emocionat molt. És fantàstica la manera tan fluida, natural i realista de captar el món. La història narrada al film presenta una manera molt forta de connectar amb l’espectador, ja que és una experiència que quasi tothom ha viscut.

Amb aquesta pel·lícula veus una extraordinària realització, amb una paleta de colors que em sembla molt adequada al que es vol explicar. Els protagonistes els vaig trobar molt naturals i profunds. El que més em va impactar més va ser quan els actors van començar a parlar sobre la mateixa pel·lícula. Ho trobo una manera molt interessant i original de veure el progrés del film, dels actors i les actrius. Felicitats al Jonás Trueba per aquest gran treball!

Carla Alcalde

Definiria la pel·lícula com natural i versemblant. Crec que tot i ser un film allunyat de l’estil que normalment m’agrada o miro em va semblar molt entretinguda i maca, en gran part perquè em vaig sentir molt identificada amb les diferents temàtiques que tracta i la manera en què estan filmades. És a dir, no pretén idealitzar cap realitat, simplement la mostra i crec que capta molt bé l’essència dels viatges de final de curs que tots hem fet alguna vegada amb els nostres amics. És un llargmetratge proper a nosaltres, els adolescents, i a les coses que per algun motiu inexplicable tots hem fet i en certa manera ens connecten. No crec que hi hagi un missatge concret darrere el film, sinó més aviat la intenció de plasmar totes les vivències que compartim en aquesta etapa o les converses de temes rellevants que tenim, les quals penso que inclús podrien tenir més pes, en comparació amb les que sorgeixen en moments de festa o broma. Finalment, pretén obrir diferents fils argumentals sense una necessitat de tancar-los, tan sols encetar-los i, fer veure així, que cada persona té el seu món i a vegades tot i tothom conflueix, en aquest cas en un viatge, i que a partir d’aquí simplement passen coses, que poden ser més o menys interessants, però que a tots d’alguna manera ens toquen de prop i ens fan ser com som.

Nora Jou

Realment no m’esperava gens la pel·lícula que vaig veure, un viatge de fi de curs explicat d’una manera molt propera als adolescents. Si vamos 28, volvemos 28 no és la primera pel·lícula que he vist de Jonás Trueba. La reconquista m’havia impactat molt prèviament. Em qüestiono el perquè del títol, ja que és una frase que la professora diu al principi del llargmetratge sense donar-li molta importància. Em va sorprendre molt la barreja entre ficció i documental que hi havia, eren històries i converses tan reals que et confonien amb la ficció del llargmetratge en general. Els plans llargs i tancats, i el fet que no hi havia salts de temps, donaven la sensació que la càmera era dos ulls més que formaven part de la pel·lícula com un personatge més. Em sembla molt bé que vulguin fer arribar aquesta imatge de l’adolescència a altres públics, perquè aquesta història que explicava el film i que a mi em va semblar normal pot sorprendre a altres públics que no veuen aquesta part dels adolescents. Les preguntes o reflexions finals em van descol·locar. M’ha semblat un projecte interessant i per descomptat una experiència per la gent involucrada molt enriquidora.

Joana Murillo

Si vamos 28, volvemos 28 és una pel·lícula que malgrat haver-la vist tres cops no em deixa d’emocionar. Cada cop que la torno a veure em donen ganes de que arribin aquelles escenes en les que em sento interpel·lada. Tant als moments a les habitacions, el guitarreo, la disco… Encara que siguin altres persones les que apareixen en pantalla, és com veure’m allà. La veritat és que és un film dinàmic i realista, portador d’una energía renovadora que motiva a capturar l’adolescència, a gaudir-la i reviure-la.

Considero que es tracta d’un elogi a aquesta etapa plena de canvis, no només per la manera de grabar-la (uns moviments de càmera molt trash i en una posició en la que sembla que la càmera sigui un company/a més), sinó per com es mostren les converses que podem arribar a tenir i que molts adults no creuen que tenim. Gràcies al diàleg final, també una retrospectiva.

Si vamos 28, volvemos 28 la vaig veure per primer cop abans de que les meves companyes anessin de viatge a Roma i la veritat va ser com anar-me’n amb elles. Aquesta pel·lícula és un tiquet d’anada i tornada a aquell viatge que tots/es hem fet algun cop a la vida. Merci, Jonás.

Sofia Niubó

Aquest film em va impressionar i em va fer pensar sobre el cinema i l’art de filmar d’una manera totalment diferent. El definiria com a refrescant, íntim i real. És tan diferent i tan pur que a vegades pensava que podia ser un documental. La manera en que va ser filmat és molt nova i sorprenent. Com van dir els cineastes més tard, no hi havia un script molt definit, i moltes de les converses dels adolescents eren reals i no actuades. Això i tot el que passa en aquell viatge de final de curs és tan autèntic i reflecteix molt bé la joventut d’avui en dia i el que és ser adolescent. La crueltat, els problemes, la felicitat, l’exclusió social, les amistats, l’amor, l’atracció, les tonteries, la festa… Tot coses que estan presents en les nostres vides. És molt refrescant veure totes aquestes coses en una pantalla gran i d’una manera tan fidel a la realitat, en comptes de la típica pel·lícula comercial, falsa i romantitzada.

També ha estat interessant el fet que hagin decidit incloure aquelles converses al final. M’ha agradat molt poder sentir els pensaments dels propis cineastes i actors i actrius, ja que són ells i elles qui han viscut aquesta experiència de crear el film i ho veuen tot des d’un punt de vista totalment diferent del dels espectadors.
Ha sigut un gran gust haver pogut veure aquesta obra i és un projecte que mereix molt d’èxit i reconeixement.

Olivia López

Després de veure La reconquista, creia haver-me fet una idea de l’estil cinematogràfic d’en Jonás; al meu cap, relacionava l’importància en la paleta de colors i l’essència de l’essència del diàleg amb ell. Ara me n’adono que és molt agosarat que amb una sola pel·lícula s’ encasilli a un cineasta en un determinat estil.

A més, va ser molt fort el sentiment d’identitat que tant vaig sentir jo com totes. Els personatges, els diàlegs, debats, inseguretats, problemes, grups d’amics; els podiem transportar a les nostres vides i experiències i funcionava perfectament si no és que ja havíem viscut una situació similar, per no dir igual. Va ser estrany, almenys per mi, ja que mai havia vist una pel·lícula al cinema on no s’idealitzés o romantitzés l’adolescència i que, per tant, de debò em fes treure de la meva memòria aquells records que havia guardat i que tant divertits van ser.
Normalment no es parla dels temes com la diversitat, les drogues, la festa, les inseguretats i inquietuds de manera realista. Als joves o se’ns estima o se’ns desprecia: sempre som el futur, però vist amb esperança o amb decepció i vergonya. Però sovint ens oblidem de que gràcies a les cagades i experiències, tan bones com dolentes, legals o no, som persones que ens construïrem el futur amb el que ens sentim més còmodes “Si vamos 28, volvemos 28” m’ha donat peu a aquesta reflexió i la trobo molt necessària.

Clàudia Vera Escrig

És un gran llargmetratge on es relata perfectament que és un viatge de fi de curs de companys i companyes de la mateixa classe. Crec que juga de molt bona manera amb temes com l’alcohol i l’atracció sexual que, en altres pel·lícules, poden ser temes tabús que no es tracten de la manera correcta. Parlant de la manera de filmar em sembla que aquesta està molt ben escollida perquè et posa molt dins de la peli fins el punt d’ imaginar-te que estàs dins i et sents part de la classe. També penso que els actors han fet un treball increïble perquè sembla que tots es coneguin de tota la vida i després em vaig trobar la sorpresa que no tots es coneixíen. Com a la història principal, que és “l’amor” que senten els protas, penso que està aconseguit d’una manera brutal ja que tu arribes a sentir aquest sentiment d’intimitat i amor que sents també a La reconquista.

En conclusió penso que aquesta projecció ha estat molt ben feta per part de tot el conjunt de l’equip i especialment vull felicitar al Jonás per aquest gran treball. M’agradaria veure més pel·lícules seves per entendre més la seva forma de filmar.

Jonán Vidal Plazas

En aquesta pel·lícula, el món adolescent agafa molta força durant tota la trama. De manera simple, s’interrelaciona amb l’espectador. La forma en que està gravada, ajuda que la pel·lícula sigui dinàmica i natural. Per part dels actors, la seva interpretació, majoritàriament espontània, crea una sensació de realitat pura molt propera.

Per tots aquests trets explicats, haig de dir que em va impactar, no només pel que representa sinó pel que ha aconseguit transmetre de manera molt particular Jonas Trueba.

Ona Yi Perarnau

Si vamos 28, volvemos 28 és un film que m’ha semblat la mar d’interessant, ja que fa que em senti molt identificada amb la majoria d’escenes.

És una película que representa amb molta certesa l’adolescència i els problemes o situacions que envolten aquesta mateixa, fent així conscient a la gent de que els joves no només parlem de coses “estúpides” o sense importància, sino que parlem de temes importants i relacionats amb el dia a dia, coses que ens afecten a la nostra vida i a la societat en general.

Lorena Vivas

La pel·lícula m’ha sorprès molt, no és per res al que estem acostumades a veure i potser és per això que m’ha cridat tant l’atenció. De vegades les coses noves i per tant fora del comú poden no agradar-te, però en aquest cas ha estat tot el contrari.

Havent vist La reconquista pensava que em podia fer una idea de la manera com Jonás Trueba filma, però entre les dues pel·lícules no hi ha cap similitud, aquest fet; que un mateix cineasta pugui fer projectes tant variats i tant poc símils és tot un mèrit i també. personalment motiva a crear noves coses.

Trobo que el procediment de filmar la pel·lícula és indiscutiblement el millor punt de tots; experimental, intuïtiu, natural i “de veritat”.

Evidentment que hi ha plans que són sorprenentment macos i sobretot especials, ja sigui per la llum, l’hora del dia, l’enquadrament o la naturalitat dels joves actors i actrius, fent referència a tots aquells plans curts on surten la majoria d’estudiants dormint a l’autocar o mirant per la finestra, sense adonar-se’n que tenen una càmera a menys d’un metre.

Laia Lebrero

Que la càmara es limiti a seguir les petites històries és un format molt íntim. Sobretot m’agrada molt la naturalitat amb que transcòrrer el viatge. Sobretot trobo que el fragment afegit al final de la classe parlant sobre l’experiència és molt enriquidor ja que veus tots els punts de vista.

Com a comentari final, dir que tot el projecte és una gran visió sobre l’evolució de la joventut i crec que té molt de futur i és un gran projecte per donar a conèixer aquest costat amagat dels joves.

Biel Lacuesta

La película Si vamos 28, volvemos 28 tiene una forma de grabar bastante peculiar diría que muy interesante. El hecho de grabar con cámara en mano, de no preparar un diálogo concreto anteriormente y de dejar que los adolescentes se comportaran como ellos mismos, le da a la película más credibilidad y naturalidad. La suma de la entrevista de los propios actores al final de la película me sorprendió mucho, es interesante ver como ellos opinan sobre las acciones que hicieron y grabaron.

Gabriela le Boeuf

Estic molt segura de que parlo per molta gent quan dic que amb aquesta pel·lícula m’he sentit molt identificada. Ens mostra una història explicada d’una manera que no es sol veure molt en pantalla. El nivell de realisme que hi ha en aquesta pel·lícula no es normal, arribes a conectar tant amb els personatges, que fins i tot arribes a pensar que estan explicant la teva història. Aquesta pel·lícula al ser tan espontània, fa que els diàlegs i les converses siguin molt més naturals. I parlant de les actuaciones del actors, van estar increíbles.

Judith Hernández

És una pel·lícula que m’ha semblat bastant realista. La manera que ha tingut de filmar tan natural et fa sentir que ets dins d’ella. La trama de la pel·lícula és bastant comú, vull dir que és una història que ens pot passar a cualsevol de nosaltres. Conecta molt amb l’espectador, sobretot amb els adolescents.

Narra un viatge de final de curs de batxillerat on és mostren sequències quotidianes. On els nois/noies parlen de temes que potser els pares no s’imaginen que poden parlar.

Els actors eren molt naturals i em va sorprendre que ells no actuaven de manera molt forçada, com va explicar Jonás Trueba, ells no pensaven si la càmera hi era o no gravant, eren ells mateixos. la manera que està filmada la fa més amena i dinàmica.

El que més em va agradar va ser el final, on els actors explicaven com havia estat el procès de la pel·lícula, les seves opinions, els objectius que tenien amb cadascú dels personatges…

Gemma Sepúlveda

Personalment la pel·lícula Si vamos 28, volvemos 28 m’ha sorprès molt, tenia en ment la idea que seria una pel·lícula amb uns plans preparats, diàlegs pensats… en canvi en veure l’espontaneïtat de la pel·lícula i la naturalitat m’ha xocat bastant des d’un punt de vista positiu.

Sobretot m’agradaria destacar de la pel·lícula la manera de connectar amb l’espectador. Tots ens podem sentir identificats amb la pel·lícula i això gràcies al tema bastant comú, que encara que sigui un tema proper no és el que estem acostumats a veure a les pel·lícules.

A més, la naturalitat de les converses, accions… Em sembla fascinant, és més l’actor mateix a l’hora de comentar la pel·lícula ens va dir que no se sentia intimidat amb la càmera, que inclús a vegades no s’adonava ni que en aquell moment el Jonàs l’estava gravant i gràcies a aquesta espontaneïtat capturada en els plans pel Jonàs tenim aquest sentiment de sentir-nos tan identificats i endins de la pel·lícula.

Gisela Ramírez

Si vamos 28, volvemos 28 és una pel·lícula que m’ha sorprès molt, m’esperava un film llunyà ple de plans quiets i profunds, però m’he trobat amb un retrat de les interaccions dels joves d’avui dia. Les converses, les bromes i l’actitud de la classe em van semblar tan properes que em vaig començar a plantejar si era real el que estava veient o no. Em va enamorar la manera en la que la càmera volava per l’escenari i ‘’espiava’’ el que feien els alumnes. Diria que la millor part de la pel·lícula van ser les actuacions mig improvitsades perquè li van donar una naturalitat i una fluïdesa brutals.

Nana Oniani

Si vamos 28, volvemos 28 de Jonás Trueba explica els fets transcorreguts durant l’estància d’un viatge escolar a Andalusia. Els alumnes tenen més o menys la nostra edat, fet que fa que jo personalment m’hagi pogut identificar bastant amb tot el que fan o diuen. Els protagonistes viuen una sèrie d’emocions, sensacions i pensaments propis de la seva edat, és per això que crec que el cineasta ha fet una bona tria per tal de que una part del públic es pogués sentir reflexat.

En general em va sorprendre la naturalitat que mostrava la pel·lícula, ja que en cap moment m’esperava que fos així, és a dir que em pogués identificar tant.

La decisió de realitzar tota la pel·lícula càmera en mà crea una sensació de proximitat i d’estar més present durant les vivències dels personatges que es mostren, i per tant ficar-te més en el que estan vivint.

Valoro molt positivament els fragments del final on els actors comenten la seva experiència personal envers la pel·lícula. Crec que és una part que ens permet identificar-nos més amb ells. Una altra part molt positiva és la quotidianitat i la senzillesa dels moments filmats.

Nerea Carrasco

Si vamos 28, volvemos 28 em va sorprendre en molts aspectes. El que justament el fa ser especial i proper és la forma amb la que ens mostra les relacions entre adolescents en un viatge de fi de curs tot filmant d’una manera espontània i on els actors són els propis guionistes. Al filmar-ho d’aquesta manera ens fa connectar més amb el film ja que t’hi sents interpel·lada en moltes ocasions. Al final de la pel·lícula hi apareixen uns diàlegs entre els personatges on comenten sensacions, vivències i reflexions que van tenir durant i després del rodatge. Aquests diàlegs ens ajuden a poder entendre més el film i establir connexions que poder no haviem fet al llarg de la pel·lícula.

Ítaca Font Bragulat

Realment, no m’esperava aquest tipus de pel·lícula, ja que, a cinema en curs es dóna molta importància als plans molt ben pensats. Per això en finalitzar la pel·lícula m’ha sorprès la improvisació que ha realitzat Jonás Trueba en filmar. Alguns plans m’han agradat molt per la llum i estan molt ben reeixits, m’han transmès molta tranquil·litat.
El so és molt present, es pot escoltar a la perfecció el diàleg dels actors.

El final del film és la part que més m’ha impactat, ja que, a les pel·lícules que normalment he vist sempre, hi ha un final alegra o trist i a vegades sense final i en aquesta cloenda et quedes amb la sensació de no saber si forma part del film o no.

Lilou Crot

Cuando Fanny nos contó que la película trataba de un viaje de fin de curso a Andalucía, tuve aún más ganas de verla. Me sorprendió mucho, para bien. No me esperaba algo tan instantáneo, tan natural. Me pareció una situación muy cercana a la mía y a la de mis compañeros; ya que estamos también esa edad y en caso/momento me he sentido identificada con alguno de los jóvenes de película.

Me parece muy interesante y original el mensaje que conseguisteis transmitir con esta película y con todo el proyecto de Quién lo impide.

Hay dos escenas o planos que me gustaron especialmente. Primero de todo, la que están algunos en el puente de Córdoba de noche, en el que encendieron unas cuantas velas, fue no sólo precioso por lo que transmitía sino también por el encuadre, el paisaje también era alucinante, no se me encantó. Y luego también la que están todos preparándose para salir en la “terraza” del hotel por la tarde, con ese atardecer y el buen rollo que circulaba entre todos, pude sentir esa buena onda que había entre todos y me pareció algo muy especial. Me pareció muy bonito también que no se cortaran al hablar, que hablasen de lo que hablamos nosotros, y que el proyecto entero trate de la vida de los adolescentes en toda su magnitud, increíble.

Creo que ha sido una experiencia única poder presenciar esta película. No es la típica creación que suelo ver en el cine, normalmente todo es ficción, así que esto es algo nuevo también, pero me ha gustado muchísimo e intentaré ver todas las películas del proyecto Quién lo impide.

Júlia Masferrer

La veritat és que aquesta pel·lícula m’ha sorprès força. Valoro molt positivament el fet que el film parli d’algunes situacions que es donen entre els adolescents avui en dia deixant de banda tots els clichés comercials que ja estan tan explorats. A més, la manera de filmar d’en Jonás és molt natural, el fet de gravar en càmera en mà provoca a l’espectador molta proximitat i identificació amb els personatges de la peli, fins a tal punt que a vegades sembla que no sigui una ficció. Crec que la paleta de colors triada pel cineasta també afavoreix a aquesta naturalitat del film, no es tracta d’una gama cromàtica molt rebuscada sinó més aviat corrent.

Júlia Comeche