La setmana passada vam celebrar els 15 anys del Cinema Truffaut mirant Els 400 cops de François Truffaut. L’Imma Merino va presentar la pel·lícula i després vam poder pujar a la sala de projecció, veure l’antíga màquina de 35mm i la nova manera de projecció digital amb un ordinador. Va ser un dia molt especial.

“Els crèdits es passen al principi de la pel·lícula, mentrestant hi ha un tràveling, on sempre surt la Torre Eiffel de referència. Vaig pensar que en Truffaut havia de conèixer molt bé París per poder gravar aquest primer pla de la pel·lícula d’una manera tant especial. Pel carrer que passa a l’hora de gravar, Truffaut hi devia haver passat molts cops…” Àngela.

“Em va impressionar molt quan està a la presó esperant a que el vinguin a buscar per anar al centre de menors. El posen a una gàbia a ell tot sol i graven una petita panoràmica des de dins de la gàbia a on hi ha el nen. El fet de que estigués gravat d’aquella manera em feia pensar com em sentiria jo en aquella situació tan difícil.

En el centre de menors, el seu amic Renée va a visitar l’Antoine i està gravat amb un pla fix des de darrere del vidre, a on hi ha l’Antoine. Em va semblar trist no poder ni saludar el seu millor amic, tot i que ja m’ho esperava.” Alba.

“Per mi va ser una mica trist el tall on l’Antoine, per alimentar-se, havia de robar ampolles de llet. També va ser bastant trist on l’Antoine s’ha de rentar la cara amb aigua bruta. En aquests dos talls, veiem plans bastant tancats. Així encara es transmet més que és un moment difícil per l’Antoine. La música és molt lenta i trista. En aquell moment jo vaig pensar: Si jo fos l’Antoine, no sé pas que faria.” Ferran.

“Quan porten al protagonista a la presó i es veu dins del cotxe, està plorant perquè està penedint-se, i sap que va a la presó. Els sentiments que m’ha produït la pel·lícula ha sigut de tristesa sobretot quan li donaven cops. I la paraula 400 cops significa que t’has passat de la ratlla.” Simona.

“Era el tercer cop que veia els quatre-cents cops. Un cop la vaig veure a la classe de 6è, un altre a casa meva amb els meus pares a la tablet i l’últim cop al Cinema Truffaut.

M’ha tornat a sorprendre el tràveling de l’Antoine quan s’escapa de la presó i corre fins el mar. Em vaig fixar que molts cops es veia el reflex del sol.” Joan S.

“M’he fixat en que la majoria de plans tancats transmetien soledat, tristesa… i els plans oberts llibertat, alegria…

La pel·lícula em va transmetre que l’Antoine no tenia una bona relació amb els adults perquè abusaven d’ell: el feien treballar, l’ignoraven, el maltractaven… ell no contestava ni es portava malament a casa seva i per això no em va estranyar que es rebel·lés i s’escapés.” Isaac.

“Era el primer cop que veia els 400 cops d’en Truffaut. Quan la van passar a l’escola jo estava malalta i em vaig quedar amb ganes de veure-la. N’havia sentit a parlar molt entre els meus companys i me la vaig imaginar a la meva manera. Quan per fi la vaig veure em va sorprendre molt, la meva imaginació estava molt equivocada! L’Antoine era ben diferent i les histories que li passaven eren inimaginables!!!” Laia.

“Si jo fos l’Antoine estaria trist i voldria tornar a veure els meus companys i la meva família. Quan s’escapa de l’internat no sé com poden fer el tràveling en cotxe en mig del bosc i sembla que el miris als ulls fixament perquè el segueix molt a prop.

Quan van a casa del seu amic per agafar diners m’ha agradat molt que només fent una panoràmica es veu tota la casa, això també passa quan roben la màquina d’escriure i quan la tornen.” Joan Pou.

“M’he fixat amb la llum i els colors. És en blanc i negre, juga molt amb els tons de grisos, quasi sempre és fosc perquè quasi sempre se sent trist. A l’internat toca molt el sol i és molt clar però quan s’escapa és més fosc perquè és més emocionant. S’està fent de nit i quan arriba a la platja és la posta de sol.” Manel.

“Em vaig entristir molt quan van enganxar l’Antoine tornant la màquina d’escriure, perquè ell aquell cop havia sigut bo i en comptes de deixar la màquina d’escriure tirada o haver-la donat al senyor, la va voler tornar però el van enganxar.” Biel.

“On es veu l’Antoine amb el seu pare i la seva mare quan surten del cinema són plans oberts i tancats.” Mahamadou.

“Em vaig fixar quan l’Antoine anava a la presó. Quan s’agafava als barrots i li queia la llàgrima vaig sentir empatia per ell, va ser un moment trist…” Ali.

“El que em va fer més gracia va ser quan fan la classe d’educació física perquè s’escapa tothom. La música que acompanya la imatge és alegre, rítmica, moguda i sembla de fira. També se sent el xiulet del professor. Està gravat amb picat i així es veu tot el carrer des de dalt.” Martí.

“En el que més m’he fixat és en la música. Sentint la música saps quan vindrà una aventura. La cançó sempre és la mateixa però diferent tocada segons les diferents emocions que vol transmetre el cineasta.” Joan Aleu.

“És molt curiós que una pel·lícula en blanc i negre, quan surts del cinema, la recordes en color.” Blai.

“M’ha cridat l’atenció com ensenya Truffaut la vida de l’Antoine, perquè era de la nostra edat, i pots entendre el que ell sentia en aquell moment. Truffaut juga amb els contrastos entre el blanc i el negre per expressar-ho.

Viure ara el que L’Antoine va viure, és molt difícil, perquè la infància d’abans era més dura a la d’ara, segons la pel·lícula de Truffaut. Hi havia molts plans on és podia veure aquesta duresa. Si un nen d’ara hagués de viure aquesta infància no crec que fos capaç.” Miquel.

“Les emocions canvien molt segons com sigui el pla perquè si fa una cosa mal feta s’enfaden i les emocions són tristes però en canvi, quan no van a l’escola i van a les fires, hi ha una emoció de felicitat, s’ho passa bé.

Em va fer gràcia la part on quan quasi tothom marxa, quan estan fent educació física perquè ningú se n’adona i ells van desapareixent pel camí i ells deuen estar contents.” Oriol.

“Em vaig fixar molt en els tràvelings, ja que en la pel·lícula n’hi ha molts. Em va agradar que comencés amb diferents tràvelings de Paris durant els crèdits i acabés amb un tràveling quan l’Antoine surt corrents escapant-se del centre de menors.” Maitane.

“L’escena que més em va sorprendre va ser la de les fires perquè el van gravar en picat i no es veu en moltes pel·lícules que transmeten: emoció, nervis, velocitat… I és l’únic pla en picat que recordo de tota la pel·lícula. Aquella escena també em va fer pensar quan jo vaig a les fires.” Anabella.

“L’escena en la que més em vaig fixar va ser la del final, crec que és l’escena més emocional de tota la pel·lícula. Quan l’Antoine compleix el seu somni més gran, veure el mar i la platja i fer-se independent. És l’escena que més m’ha agradat. La sensació que dóna està molt ben pensada i elaborada.” Victoria.

“A vegades, per fer transicions de plans, François Truffaut tancava el diafragma fins que quedés del tot fosc i després de canviar de localització, el tornava a obrir. També, després d’haver tancat el diafragma i canviar de lloc, una persona amb una jaqueta negra o fosca es posava davant de la càmera i s’allunyava.” Neus.

“Em vaig fixar molt amb la tonada de la musica perquè sempre era la mateixa, però a vegades canviava d’escala. Em vaig fixar que una era Mi M. També m’ha agradat la part en la que estava a l’ ‘’atracció’’ i feia una volta de 360º gracies a la gravetat, em sembla original.” Lluís.