Sembla una pel·lícula dura i trista, que hagi d’acabar malament amb un final tràgic, però té fets amb molt sentit de l’humor i també plans molt positius i optimistes ja que busca veure les coses amb alegria i felicitat en el moments més difícils quan sembla impossible trobar-la.

És una pel·lícula amb molt color, és a dir, hi ha moltes variacions de tons de colors i no hi falta l’escala de colors en cap sequència, la qual cosa ens permet veure la pel·lícula d’una manera més positiva. El blau hi domina especialment i ressalta els retrats filmats dels personatges. És un film de rostres i mirades a través dels quals sentim la solidaritat generosa de molts dels seus protagonistes. Tot i l’austeriat de les composicions, la força del color ens vincula amb la vida dels personatges.

Maria Monferrer