Jo també he mirat Paranoid Park i us afegiré algunes idees respecte al que diu el Stefano.

El protagonista del film és un adolescent, l’Alex, els seus pares s’estan divorciant i té un germà petit. Va a l’institut i té novia. Un amic seu amb el que fa skate li proposa anar a Paranoid Park, un skate park on es reuneixen tot tipus de personatges per fer skate.La pel·lícula fa salts en el temps, comença amb el moment clau on interroguen a l’Alex. A patir d’aquí tornem al passat on ell ens explica el que va passar. Però amagant-­nos el que va passar de veritat. Llavors el personatge evoluciona i reflexiona, fins que ens retorna al passat i ens explica l’escena del tren i el que succeeix. La pel·lícula acaba en el punt on comença, en l’interrogatori.És una pel·lícula de plans lents, i no hi ha molt diàleg. Escoltem els pensaments del protagonista, però no ens ho rebel·la mai tot des d’un principi, és com si nosaltres estiguéssim dins el seu cap. Juga molt amb l’àudio, a ralentir la imatge en alguns moments i també amb l’enfocament. La música també juga molt de paper en la pel·lícula, per marcar-nos com se sent l’Alex.M’ha agradat força, hi ha moments en els que et té pendent esperant i esperant i, poc a poc, et va descobrint la trama.

Diana Fuentes