La pel·lícula Ningú no sap em va semblar un gran film per destacar, ja que té un transfons argumental que fa que no puguis moure la vista de la pantalla. 

La història es refugia en un drama japonès, creat per Hirokazu Kore-eda, on la força de quatre nens surt a la llum per culpa de l’abandonament de la seva mare en un piset de Tokio. Per la qual cosa aquests nens són obligats a lluitar per sobreviure sense cap mena de supervisió adulta. El missatge de la pel·lícula, tot i ser trist, per mi és positiu. Ja que la figura, per exemple, del protagonista Akira, ens transmet fortalesa i vitalitat, adjectius que a un nen de la seva edat encara no se’ls podria atribuir. Ja que és molt dur haver de fer-se càrrec dels teus tres germans sense tenir un suport on recolzar-te. Els dubtes i indecisions que es crea el mateix protagonista són expressats de manera especial mitjançant la llum, el so, o simplement l’expressió d’aquests petits grans actors. La pel·lícula dura unes dues hores i mitja, però el diàleg és molt limitat perquè el que el director ens vol mostrar és la importància de la llum, del so, o de, per exemple, l’expressió d’un dels nens quan l’Akira els  porta el regal de Nadal.

M’agradaria destacar que la majoria dels plans són interiors, pel fet que els nens no podien sortir de casa per no ser descoberts, ja que perdrien la casa. Però quan l’Akira sortia al carrer seguia havent-hi una mena de foscor especial que ens feia sentir encara més intrigats. El moment que vull recalçar és el aquell en què tots els germans surten al carrer per primera vegada. La fluïdesa enigmàtica del so i de la claror d’aquell munt de plans em van semblar simplement perfecta. Els somriures, les rialles, els salts, els canvis de pla, el moviment de la  càmera, la resplendor que acabava de néixer… Personalment crec que se’ns mostra la felicitat que sentien d’una manera màgica i pictòrica. Però el film també té moments durs, consistents. Cosa que fa que el ritme de la pel·lícula canviï d’una manera molt suau, sense variar realment de temàtica, sinó afegint-hi un punt més de dolçor i tendresa, que finalment aboca a la tristesa. 

En definitiva, la pel·lícula és realment impressionant, té plans molt interessants i el so sempre està present en el pla, mentre que el guió queda en un segon pla per no treure-li importància a la imatge que nosaltres veiem, que al cap i a la fi, és el que fa que ens enamorem d’aquest gran film. 

Júlia Torres