Seguim veient pel·lícules a Filmin, cadascun de nosaltres ja n’ha vit dos. Cada cop que veiem una pel·lícula posem les nostres impressions a un document del drive, així tots podem llegir els comentaris dels companys. A continuació les nostres reflexions després de veure Paranoid Park:

Paranoid Park, definitivament m’ha semblat espectacular i em sembla inoblidable. És molt díficil deixar de pensar en els plans de la pel·lícula un cop l’acabes. En primer lloc, la primera escena amb el pla de la ciutat, on passen molts fotogrames a gran velocitat i, de fons, escoltes una melodia inquietant. És prou per deixar-te intriga’t sobre què explicarà aquest film, i és exactament el que veus més endavant. El que més m’ha fascinat de la pel·lícula és la poca introducció que fa falta del protagonista per saber com és, ja que tot el film et trobes dins el seu cap amb l’ajuda de l’ús consecutiu de primers plans de l’Alex, aconseguint també aquesta sensació de com el noi és bastant tancat respecte l’altra gent. Una escena que encara puc recordar clarament és la de l’interrogatori, on a mesura que les preguntes es fan més personals, el pla es tanca més i es converteix en un primer pla. Tota la pel·lícula et transporta a l’interior del protagonista amb aquests plans tan propers d’ell mateix.

Mayra Vives

Paranoid park és una pel·lícula que ja m’esperava que seria bona ja que he vist la pel·lícula Elephant (un dels films que ha marcat a molts cineastes i ha estat important en la història del cinema i que personalment em va agradar molt), les dues són del mateix director, Gus van sant. El film parla de la història d’un noi skater, de la nostra edat aproximadament, que li passa una cosa que canviarà radicalment la seva vida i com és capaç d’enfrontar-s’hi i fer-se gran com a persona. M’ha agradat molt el fet de que la història no sigui lineal i que mica en mica vagis descobrint el gran secret que ens amaga el noi. També m’ha flipat molt la manera en que s’ha grabat, els brutals plans de la pista d’skate i la música (ja que feien que visquessis cada moment com s’hi hi fosis a dins). En resum, m’ha agradat molt.

Paula Martin

Paranoid Park és un film que des del primer moment em va cridar l’atenció pel fet de veure que la història era protagonitzada per un adolescent. A complert completament les meves expectatives i més. La iluminació i els plans trobo que han estat molt acurats i la diversitat de la música en diferents punts de la película m’han enamorat. Trobo que la música ha estat molt ben escollida i han tingut molt en compte la seva selecció juntament amb les escenes. El protagonista és un altre dels punts forts de la pel·lícula ja que trobo que sense la necessitat de masses paraules, la seva actitud i la seva forma de ser fan que puguis endinsar-te i empatitzar molt amb ell. Des del meu punt de vista el protagonista es molt misteriòs, fa que et mantinguis enganxat a la trama des del primer segon fins l’últim. Un personatge que es mostra tancat, introvertit. La forma d’explicar la història és un altre dels punts que m’ha encantat, ja que des del principi et mostren algunes escenes per ordre però molt separades que fan que vulguis saber més, i a mesura que van passant els minuts vas trobant-li sentit a totes aquelles escenes que no entenies i fa que se’t resolguin molts dubtes. També m’ha cridar molt l’atenció la relació que té el personatge principal amb els demés, amb els seus pares, la seva nòvia, el seu germà, els seus amics… Per a concloure he de dir que m’ha agradat moltíssim la pel·licula i no m’esperava que m’enganxès tant.

Maria Ledesma

És una pel.lícula amb un argument molt potent i podríem dir que dramàtic. És una d’aquestes projeccions que no et deixen indiferent quan s’acaben, estan plenes d’emocions i això és gràcies als actors i a les tries de plans, games de colors, sons…
Aquest to dramàtic es potencia al gravar amb tonalitats fredes, blaus, verds, poca saturació de color, espais grans i buits. Això causa una sensació d’inseguretat i a mi, personalment, por. Ja que el protagonista s’enfronta a una situació realment tenebrosa.

Veiem a través dels plans (confosos) enfoc, desenfoc continu, joc amb la llum del sol, vent, l’explosió psicològica que deu ser pel protagonista, haver viscut una situació sense voler-ho. Podem veure que hi ha diferents aspectes que atormenten els pensaments del jove, entre d’ells la separació dels seus pares, la seva “novia” i un bloqueig a l’hora d’expressar els sentiments. Mai somriu, té una mirada trista però no vol donar pena, és una mirada sincera.

El director juga molt amb les mirades, en com es creuen entre elles i el que signifiquen. Aquestes canvien durant la pel.lícula ja que no són personatges plans i a través de viure experiències canvien. El protagonista estableix un monòleg amb ell mateix en moltes escenes, és una manera de mostrar el seu “jo” interior i donar a veure els seus pensaments, ja que no els exterioritza. Hi ha molts plans d’skaters i juguen amb la camàra lenta per donar un efecte molt més llarg a l’hora de fer els salts o poder observar l’esforç que això implica. S’hi poden observar alguns travellings des de l’skate.

Abril Ripoll

La sinopsis d’aquesta pel·lícula em va cridar molt l’atenció, des d’un principi deixen clar el punt fort de la pel·lícula, que hi ha un guàrdia que mor. No és un tipus de cinema que jo estigui acostumada a veure, hi ha escenes diguem-ne “professionals”, intercalades amb cinema experimental, i això m’ha sobtat molt. Tot i així trobo que li dona un toc molt especial al llargmetratge. Jo destacaria els plans d’skate tant del principi com els que es van repetint durant el transcurs del film. Al veure’ls em vaig plantejar com s’havien gravat ja que dona la impressió de que estan filmats des d’un skate mateix. També em va cridar l’atenció un pla en el que es veu el protagonista d’esquenes caminant per un camp i finalment es veu el mar, això de veure’l nomès d’esquenes em va recordar a una cosa que vam dir molt a classe. En general trobo que els plans s’allarguen molt, i a vegades això podria resultar avorrit però la veritat es que a mi la pel·lícula no em va resultar gens avorrida, de fet em va atrapar bastant, cosa que em va soprendre perquè, com he dit, és una peli lenta. Per últim vull parlar dels plans en els que es veu el protagonista conduint un cotxe, em van cridar molt l’atenció no se molt bé perquè però em van agradar molt.

Lola Iglesias