El 22 de febrer els Joves Programadors Moving Cinema a la Filmoteca presenten Sense sostre ni llei (1985), d’Agnès Varda. Ho fan de la següent manera:

Joves Programadors Moving Cinema a la Filmoteca

Som els joves programadors, un grup de 14 persones d’entre 16 i 20 anys. Compartim la passió pel cinema, i és per això, que cada divendres ens reunim a la Casa Sagnier per mirar pel·lícules i comentar-les plegats.

De gener a maig triarem films per presentar-los en aquesta sala en sessions que volem que siguin singulars. Des del principi vam voler establir certs criteris per a la nostra programació: la possibilitat de veure films als que és difícil d’accedir o que són poc coneguts; que siguin films rellevants i pertinents dins el nostre context actual;que siguin plurals i diversos; o simplement compartir les pel·lícules que ens han interessat, impressionat i emocionat.

Per bé que no eren premisses que compartíssim al principi, a mesura que hem anat confegint la nostra programació ens hem adonat també que els films comparteixen a més dos aspectes: el fet de situar-se en la frontera entre el documental i la ficció; i el fet de posar en el centre grans ‘personatges en revolució’.

També hi ha Joves Programadors a altres països com Escòcia, Lituània, Eslovènia, Alemanya, Portugal… És per això que programem amb la consigna de que les pel·lícules que projectem siguin d’autor i producció europea.

Presentació de la cineasta

Com presentar a Agnès Varda? Com una figura cinematogràfica de la Nouvelle Vague, la gran “dama” del moviment modern? O destacant la seva trajectòria començant des de molt jove al món de la fotografia i acabant sent un símbol feminista del cinema francés?  Fou ella qui començà a representar el que ja feien molts altres cineastes des d’una mirada femenina i diversos cops com a to de protesta o empoderament femení (com per exemple amb Cleo de 5 a 7). Aquesta experimentació, conjuntament amb la mirada subjectiva femenina, la portarà a ser un referent cinematogràfic amb molta influència directa de Godard. Poc a poc Varda, des de l’experimentació i les influències fotogràfiques, iniciarà un camí que acabarà marcant un estil propi.

Un estil propi amb una mirada documentalista (referent al retrat dels espais, com el carrer i la societat de ciutat en conjunt) (relació que es pot observar de forma directa a Sense Sostre ni Llei entre la protagonista, la Mona, i els seus “invitats” representant la societat) o per les continues innovacions del cinema de gèneres (ja que alguns cops podem observar a Agnès Varda experimentant amb el musical, la ficció exagerada o el documentalisme en un mateix film).

De la mateixa manera cal destacar les referències pictòriques que marquen un estil artístic als seus films: des d’elements naturals fins a obres de Picasso o Renoir arriben aquestes nomenacions directes. Veiem representats aquests motius als espais de rodatge de la directora aconseguint un estil totalment artístic… retrobant-nos així amb la idea més godardiana i avantguardista de la fragmentació.

Tornant a la base més teòrica d’aquest estil propi ens trobem amb una Agnès Varda molt perfeccionista, treballant amb composicions documentals i amb la realitat subjectiva dels seus protagonistes. Aquesta barreja crea personatges com la Mona, amb una força desmesurada, però sobretot, real. Agnès Varda com una directora humil i un referent de força i treball dins d’una industria patriarcal com és la cinematogràfica. Agnès Varda com una pionera en molts sentits, amb grans obres rere el seu nom com Le Bonheur, L’une chante, L’autre pas o com Sense sostre ni llei.

Presentació del film

Es podria dir que Sense sostre ni llei és el millor film de Varda (fins i tot ho diu ella). Malgrat ser un èxit de crítica i taquilla, no és una pel·lícula molt accessible. Per això ens fa especial il·lusió presentar-la.

És una peli que ens va emocionar moltíssim i va generar molt de debat entre nosaltres ja que convida a diverses lectures. També impressiona molt a nivell tècnic però encara més quan descobreixes la quantitat de coses que va improvisar durant el rodatge. Ella mateixa explica com escrivia els guions els matins abans de rodar, un cop coneixia al personatge. La majoria de testimonis que apareixen són persones reals que anava coneixent i a partir de les quals escrivia el diàleg.

Totes les pel·lícules es poden llegir amb perspectiva de gènere o no. Sense sostre ni llei t’hi obliga. Si la protagonista d’aquesta història fos un home, el film deixaria de ser transgressor, innovador, deixaria de xocar-nos d’una manera tan directa i punyent. La Mona és un personatge que diu NO, que no necessita ni vol ningú, no és llesta, no és maca ni simpàtica, és bruta i fa pudor, no és productiva i molt menys reproductiva. En resum, no és una dona. La seva lluita per la supervivència no té cap altre motiu que la supervivència mateixa, no viu per amor, ni venjança, ni per uns ideals polítics o un codi moral estricte. En la història del cinema no existeix un personatge femení igual, això fa de Sense sostre ni llei un llargmetratge únic. La llibertat absoluta i  la solitud que l’acompanya. La cruesa, el fred, la mort inevitable que se’ns anuncia des del principi perquè no tinguem esperances que la Mona serà salvada a l’últim moment. Les vinyes d’una França agrícola, pobra i hostil que no podria allunyar-se més de la ‘ciutat de les llums’ arrelada encara al nostre imaginari. Sans toit ni loi és un retrat coral d’un personatge radicalment mediocre (només als homes blancs els és permès aquest “luxe”) que ningú excepte l’Agnès Varda s’atreviria a immortalitzar en una pel·lícula. I tot i així ens queda l’interrogant, què li pot haver passat per haver “acabat així”?

Del passat de la Mona amb prou feines se’n diuen un parell de frases. Perquè no és rellevant, perquè el vertader homenatge de Varda a la nostra estimada rodamón és l’èmfasi en el seu llegat. Tots aquests testimonis, alguns plens de prejudicis, d’altres d’admiració, són el que relliguen aquesta història tan curosament narrada. Aquests personatges, que de tan normals anònims, que han vist les seves vides trasbalsades per una marginada total i que Varda retrata gairebé amb tendresa, indiferentment a com hagin tractat la Mona la cineasta s’absté d’emetre cap judici moral sobre ells. Doncs, què haguéssim fet nosaltres en el seu lloc?

Un paisatge fort, sec, i una paleta de colors impecable. Varda no només innova en contingut sinó també en tècnica. A destacar, els travellings que ens recorden que la Mona només està de pas. Una càmera disciplinadament objectiva ens mostra just el que ha d’ensenyar i res més. I malgrat això no deixa de ser un film terriblement emocional. Perquè la Mona és la revolució en estat pur, sense intencions ni esperances, només caminant.

Propera sessió

La propera sessió que farem, el divendres 22 de març. Presentarem El taxista ful de Jo Sol, un altre film molt especials, amb un protagonista rebel, que difumina la frontera entre ficció i documental. A més, comptarem amb la presència del director i altres figures clau de la pel·lícula. Volem agrair novament que compartiu aquesta sessió tan emocionant per nosaltres, i us convidem a seguir-nos a Instagram @joves_programadors, i a fer difusió a familiars i amics de cara a la propera sessió. Moltes gràcies i gaudiu de la pel·lícula.