Ens iniciarem amb el descobriment de la llum observant-la amb atenció, mirant les seves transformacions amb el pas de les hores i al llarg dels dies en funció de les meteorologies. Després, pararem a observar la llum dels rostres. L’observarem i buscarem paraules per descriure-la.

La llum pertany a l’ordre d’allò sensible i el nostre primer objectiu és afinar la sensibilitat, ser capaces de percebre més i de gaudir del que habitualment ens passa desapercebut. La llum, a més a més, és la matèria primera del cinema, i és també l’element que fa visible tot allò que ens envolta. És probable que sigui precisament perquè sempre està allí pel que gairebé no la mirem ni ens aturem a observar les seves variacions, excepte quan ens envaeix o ens manca (a les aules, per exemple, parlem de la llum quan no ens deixa veure una projecció a la pissarra…).

Per aconseguir prendre consciència de la llum i gaudir de les seves transformacions, hi ha dos aspectes fonamentals: dedicar-li temps i atenció, i buscar les paraules per a poder parlar d’ella i anomenar les seves qualitats. Com més paraules trobem per descriure la llum, més matisos percebrem d’ella. A més a més, ens adonarem que, per descriure la llum, lluny d’utilitzar termes tècnics, recorrem a paraules quotidianes que prenem d’altres camps semàntics i que, en general, pertanyen a l’àmbit de les sensacions: llum freda o càlida, llum dura o suau, llum fixa o en moviment… A mesura que escoltem les paraules amb les quals descrivim la llum, observarem que sovint les pensem a partir de binomis oposats.

Per la seva banda, el rostre té un valor sense igual a la nostra vida, a la pintura, al cinema. Ens és quasi impossible pensar el cinema sense el rostre, però no tots els plans de rostres tenen el mateix valor, la mateixa intensitat. De fet, el valor emocional d’aquests plans no passa només pel treball de l’actor, sinó precisament per com el/la cineasta construeix el pla, quin lloc ocupa de la seqüència, com es relaciona amb els altres plans de la seqüència, la seva duració, com està il·luminat el rostre, la relació amb el fons… El rostre és essencial per la manera com accedirem a les emocions del personatge i per la manera d’expressar-les.

Finalment, la proposta articula una experimentació reflexiva sobre algunes de les eleccions essencials del cinema, que en aquest cas deriven molt directament de les possibilitats de la càmera. La càmera, igual que un instrument musical, ofereix infinitat de possibilitats, maneres de mirar i relacionar-se amb el món, maneres de crear emocions. Com més coneguem l’instrument i les seves possibilitats -tant quan fem o quan mirem cinema- més riques seran les nostres eleccions i més gaudirem de les pel·lícules com a espectadores.

En aquest sentit, és important -com a espectador i com a cineastes en potència- aproximar-nos als paràmetres com a possibilitats expressives i no com a recursos tècnics.

Tots aquests aspectes, i fins i tot alguns més, es posen en joc en aquesta proposta de “Llum i rostre”, aparentment senzilla, però enormement rica i que ens obre la porta a explorar les potències expressives de filmar un rostre atenent especialment a la llum.

Finalment, la pràctica pot ser un bon motiu per descobrir alguns dels grans referents de la història de l’art, especialment pintors i fotògrafs.

 

DESENVOLUPAMENT

Preàmbuls.

Abans de començar a treballar pròpiament el treball de “Llum i rostre”, dedicarem un temps a observar la llum del nostre voltant. Podem començar mirant com entra la llum a la nostra aula a diferents hores del dia i en funció de les variacions meteorològiques (en un dia gris o assolellat; en un dia de pluja o quan el vent mou les branques dels arbres o fa córrer els núvols). Observem detingudament i detalladament la llum a l’aula: a les parets, a terra, sobre les taules… Busquem paraules per descriure-la.

Després, pararem a observar la llum als rostres. Ens asseurem davant d’un company o companya, cara a cara. Ens mirarem en silenci i atentament. Cadascun escriurà una descripció detallada del seu rostre. També podem proposar-nos dibuixar-lo/la.

 

Visionats.

Mirarem i comentarem alguns fragments de les pel·lícules en les quals es treballi de manera expressiva la relació entre el rostre i la llum, les formes en què la llum incideix sobre el rostre. També podem enriquir aquest procés de sensibilització amb el visionat d’algunes pintures i fotografies.

Veure l’apartat ‘Referents’.

 

Coneixement de la càmera i el trípode.

Si és possible, treballarem amb una càmera que tingui l’opció de control manual de l’exposició, l’enfocament i l’òptica. Treballarem una mica aquests conceptes i el mode de funcionament de la càmera abans d’iniciar el procés creatiu. Conèixer l’instrument és fonamental per poder explorar les seves possibilitats.

 

Rodatge.

Partirem d’una situació prèviament definida: situarem a un personatge al costat de la finestra de manera que la llum incideixi sobre el rostre. Evitarem el contrallum i treballarem únicament amb llum natural. Observarem la llum i com incideix sobre el rostre. Com és la llum? Quines ombres genera en el rostre? Què passa si la persona gira el cap per situar-se frontalment respecte a la font de llum? I si abaixem progressivament la persiana o correm les cortines?

Explorarem, després, diverses variacions de posició en relació amb l’entrada de llum, fixant-nos en les característiques de la llum: la direcció, la intensitat, si és dura o suau, la temperatura de color, etc.

Treballarem amb plans mitjans i tancats. Ens centrarem en el rostre i no en la relació amb l’exterior (evitarem la presència de la finestra, la sobreexposició, etc.). Evitarem que el fons tingui elements que distreguin l’atenció del rostre, prioritzant la possibilitat de poder deixar el fons en la penombra i el rostre il·luminat per la llum de la finestra.

En funció de les característiques de la llum a l’espai i el moment en el qual estem treballant, escollirem com a referència un dels visionats que inspiren aquesta proposta. Filmarem diversos plans amb diferents eleccions d’exposició i/o distància, deixant el rostre (o parts del rostre) més o menys il·luminades, més o menys a la penombra. Explorarem la riquesa expressiva de la llum sobre el rostre.

Idealment cada grup filmarà almenys dos plans diferents, variant la posició del personatge i/o l’elecció de l’exposició, etc.

Serà interessant que, quan sigui possible per les característiques de la càmera, els/les alumnes anotin els paràmetres escollits: òptica, diafragma, enfocament. Així aprofundiran en el coneixement d’aquestes eleccions i podran observar quins efectes expressius tenen en els diferents plans realitzats tant pel seu grup com pels de les companyes.

 

Visionat, presentació i comentaris de les filmacions

És interessant que cada grup d’alumnes presenti les seves pràctiques als companys, explicant les seves eleccions, els descobriments, els reptes i dificultats, les decisions preses… Serà un moment important per assentar coneixements i vocabulari. I, per descomptat, també per celebrar els plans realitzats!

 

Continuïtat de la proposta

Després d’aquestes explicacions en grup, acompanyades i a poder ser d’una càmera amb control manual dels paràmetres, proposem als/les alumnes que filmin plans de les persones properes a elles, ara amb els seus telèfons mòbils o amb càmeres domèstiques. La premissa serà idèntica: treball amb llum natural provinent d’una finestra, i amb plans mitjans o tancats. Serà especialment valuós filmar a persones grans.

 

ASPECTES ORGANITZATIUS A TENIR EN COMPTE A L’HORA DE FILMAR

Treballarem en grups d’entre 5 i 7 alumnes.

Cada grup disposa d’entre 1h i 30min i 2 hores.

És important assegurar-se que tots/es els/les alumnes participin activament en la preparació i el rodatge dels plans, i que totes tinguin el control de la càmera en algun moment.

Durant les preses, sempre ens situarem tots/es darrere la càmera.

Realitzarem la pràctica sense so, per així poder donar indicacions a la persona filmada durant la presa. Per exemple, si ens interessa que giri el cap o miri cap a una direcció determinada (sempre amb moviments lents, pausats). A pesar de donar certes indicacions durant la presa, treballarem pràcticament en silenci, observant atentament i concentrats/des.

Rodarem plans llargs.

Com que haurem vist fragments, serà interessant que cada grup d’alumnes esculli un referent. Partirem d’aquest referent tractant d’aconseguir un efecte de llum similar. Serà aquesta recerca i l’observació de la potència expressiva de la llum el que ens porti a explorar altres possibilitats, a experimentar amb la càmera, a prendre les decisions expressives en funció de les qualitats de la llum, l’espai, etc.

Serà molt important que ens fixem en el fons del pla (tot el que hi ha per darrere o al voltant de la figura). Intentarem que sigui el més buit i neutre possible.

És interessant, un cop finalitzat el projecte, disposar d’un temps per anotar tot allò que hem après sobre els paràmetres (podem fer una llista de “Descobriments”) i per comentar la nostra experiència amb la resta de grups.

Molt important! La persona que se situa davant la càmera no interpreta cap acció ni cap estat d’ànim. És una figura davant la càmera. No treballem des d’allò “dramàtic”, la persona davant la càmera només ha d’“estar”. Serà impressionant descriure com la força expressiva i emocional prové de les eleccions cinematogràfiques.

 

MATERIALS I EQUIPAMENT NECESSARI

Interior amb finestra.

Càmera de vídeo o fotogràfica en mode vídeo (si és possible, treballarem amb una càmera que tingui control manual de diafragma, òptiques i enfocament).

Trípode.

 

ALGUNS REFERENTS CINEMATOGRÀFICS

Els cinc fragments aquí proposats enriquiran la nostra sensibilitat cap a la llum i ens permetran analitzar com els/les cineastes han decidit que la llum incideixi (o no) sobre els rostres, si la dita incidència és directa o tamisada, com la llum modula els rostres i com aquests rostres poden relacionar-se amb la llum. El/la cineasta, juntament amb el/la director/a de fotografia, escull la llum i decideix com es regula l’entrada d’aquesta llum, com exposa el pla. Són, evidentment, eleccions indissociables que determinen, juntes, la impressió lluminosa del pla.

Sempre es posen en joc almenys tres decisions essencials:

• La qualitat de la llum escollida: en funció de l’hora del dia i de la situació meteorològica, variaran el color i la intensitat de la llum. També es pot tamisar la llum amb elements interposats entre aquesta i el rostre. Ens fixarem en el color, la intensitat, la textura, la direcció… Una llum dura, molt directa, crearà ombres fortes i contrastos. En canvi, una llum difusa i filtrada, més suau, matisa els contrastos i els colors.
• La posició del rostre o la figura en relació amb la llum: més a prop o més lluny, frontal o de perfil, etc.
• La posició de la càmera en relació amb el rostre i la llum.

A tots els fragments ens fixarem en aquestes decisions.

A més a més, més enllà de l’observació del treball amb la llum en els rostres i de l’anàlisi de les eleccions cinematogràfiques, serà interessant destacar que els fragments no tenen gairebé diàleg i, no obstant això, transmeten sensacions i emocions profundes a través de les eleccions expressives, sense necessitat d’explicitar-les mitjançant paraules o narrativament.

Veurem fragments que pertanyen a pel·lícules documentals i de ficció, el qual pot resultar especialment significatiu i rellevant per a la proposta que ens disposem a desenvolupar.

 

Ella ha pasado tantas horas bajo los sunlights / Ella a passé tant d’heures sous les sunlights, Philippe Garrel (França, 1985)

Aquesta és una pel·lícula fragmentada i poètica, en la que els primers plans i l’exploració del rostre tenen un lloc privilegiat. És també una pel·lícula sobre l’amor i la pèrdua, sobre la mort i el naixement. I, sobre tot, és una pel·lícula sobre fer cinema en la qual assistim a les vivències d’un director rodant un film.

Proposem començar mirant i comentant aquest fragment perquè parteix exactament de la mateixa situació que nosaltres rodarem, tot i que, en aquest cas, amb dos personatges. Ambdós estan al costat d’una finestra; ella de perfil, al principi quasi donant l’esquena a la font de llum; ell, mirant en direcció a la finestra. La finestra és una sola font de llum, no veiem què hi ha a l’exterior. De fet, gairebé no hi ha cap referència visual a l’espai. En canvi, el so, que amaga la conversa dels personatges, és una presència espacial molt real i concreta.

Comencem descrivint la llum. Com és? Observarem que és suau, tamisada, difosa; no provoca ombres ni retalla sobre els rostres. És una llum més aviat freda, blanquinosa; sembla hivernal.

En detindrem especialment en els dos plans d’ella perquè ens permeten observar les transformacions del seu rostre en relació amb les variacions de la incidència de la llum, que en aquest cas es produeixen pels moviments de l’actriu: Com veiem el seu rostre quan, a l’inici del primer pla, mira cap a la nostra dreta? Com es transforma quan acotxa el cap? I quan mira en direcció a la finestra? Probablement farem servir una expressió molt cinematogràfica per descriure-ho: direm que el seu rostre “atrapa” la llum. També que és bonic observar com es reflexa la llum sobre els seus cabells i com brilla als seus ulls. Són plans replets de matisos i subtils variacions! Pot ser interessant realitzar algunes captures per així comparar les variacions de la llum i el rostre en imatges estètiques.

Com descriuríem la llum sobre el rostre de l’actor? Potser direm que és més intensa, directa i també més plana.

Observarem que són plans molt tancats, rodats amb una òptica mitjana (segurament un 50mm, o potser una mica més teleobjectiu) i amb molt poca profunditat de camp: és molt petita la proporció del pla que està enfocada. Ho podem analitzar ja amb l’inici del primer pla d’ella: tot i que el nas, la galta, les pestanyes i el cabell estan enfocats, la línia de l’espatlla ja sembla desenfocada. I, tot al voltant dels personatges es fiou, un espai sense referències, totalment desenfocat.

 

La reconquista, Jonás Trueba (Espanya, 2016)

 Manuela i Olmo es retroben després de molts anys. La pel·lícula es construeix en dos temps: el present, a l’hivern, d’Olmo i Manuela a la trentena d’anys; i el passat, un estiu, quinze anys enrere, quan van viure el seu primer amor.

La seqüència correspon al moment en el qual Manuela pensa en la carta que escriu a Olmo, on li explica perquè sent que ja no poden seguir junts.

En els dos plans de Manuela a l’habitació, veiem i sentim el pas del temps. D’un pla al següent, la llum ha canviat subtilment de to. Són dos plans d’una gran delicadesa, que mereixen que aguditzem la nostra atenció per percebre els seus matisos.

Al primer pla observem com la llum retalla el perfil de Manuela i il·lumina l’ull per darrere del nas, mentre deixa en la penombra la meitat del rostre més propera a la càmera que, d’alguna manera, queda emmarcada per aquella línia de llum que traça el perfil i pel cabell, també retallat per la llum.

Al segon pla la llum és més difosa i freda. Ja podem observar una lleugera variació que produeix el moviment cap enrere de Manuela, recolzant-se a la cadira. Aquesta lleugera variació genera una ombra al seu rostre, i l’obscuritat del rostre sembla subratllar la brillantor al seu ull.

 

D’Est / Desde el Este, Chantal Akerman (Bèlgica, França, Portugal, 1993)

A D’Est, Chantal Akerman traça un recorregut des de l’Alemanya oriental fins a Moscú, passant pels països bàltics i Polònia (en els que van ser els llocs i paisatges de la seva família). Des de finals d’estiu fins l’hivern més cru, la cineasta filma, amb les seves pròpies paraules, “tot el que es transforma lentament durant el viatge: els rostres i els paisatges”. Pràcticament tota la pel·lícula es composa de llargs plans en tràvelling (sempre de dreta a esquerra) i també de llargs plans fixes, sovint retrats als interiors de les cases.

En el cas d’aquest retrat, en un pla únic: una dona a la taula després del cafè (que potser acaba de compartir amb la cineasta), amb la llum càlida entrant per la finestra. Prestem atenció al pla delicadament. La composició és magistral, quasi pictòrica.

De quin color és la llum? Com descriuríem la seva intensitat i textura? A quina alçada sembla estar el sol? Intuïm a quina hora del dia s’ha filmat el pla?

Es tracta d’un retrat en context: veiem a la retratada a casa seva, rodejada dels seus objectes.

On incideix especialment la llum? Què queda a la penombra? És molt bonic que ens fixem, per exemple, en la brillantor que adquireix l’anell a la mà recolzada sobre la taula, just en el blanc il·luminat del mantell.

També serà interessant que observem com la calidesa i, al mateix temps, la suavitat de la llum banya el pla d’un to familiar i agradable, calmat, dolç, que contribueix a la intimitat del rostre.

Més enllà del treball amb la llum, resulta molt rellevant la posició de la càmera, relativament elevada en relació amb la figura. És aquest punt de vist el que ens permet veure pràcticament la totalitat de la taula, incloses les dues tasses de cafè que, d’alguna manera, remeten a la conversa i la tarda compartides per la retratada i la cineasta. També és preciós fixar-se en tots els elements de l’habitació: els mobles, la làmpada, la gran ràdio, la finestra, les plantes…

Després de mirar i comentar el fragment podem preguntar-nos: A qui voldríem fer un retrat semblant a aquest? On filmaríem? A quina hora?

 

Der weg naar het zuiden / Hacia el sur, Johan van der Keuken (Holanda, 1981)

Hacia el sur és el viatge de van der Keuken des d’Àmsterdam fins El Cairo, passant per París, Drôme, Roma i Calabria. Al llarg del viatge, el cineasta va recollint imatges dels llocs i de la gent.

Al fragment, van der Keuken composa un retrat de Alí al tren sortint de París. Ha estat de baixa a causa d’un accident de moto i ara torna a la fàbrica de cotxes on treballa, a les afores de la ciutat.

És un retrat en moviment i la llum varia al llarg del pla transformant també el rostre del retratat. Podem aturar-nos en cada un dels tres plans, i molt especialment al tercer: un preciós retrat, molt més tancat que els precedents, en el qual les intermitències de llum (de l’intens daurat de la primera hora del dia, a l’obscuritat) transformen el rostre i el pla. El so intensifica l’emoció del retrat. Tractem de trobar adjectius per la llum: daurada, càlida, intermitent, dolça…

També és especialment interessant analitzar la veu del cineasta a l’inici. Tan sols amb dues frases breus i senzilles restitueix el valor que tenen per Alí (i per al cineasta) el trajecte, l’hora del dia i el moment: “El tren de primera hora. Alí se’n va a treballar una un altre cop”.

 

Todo está perdonado / Tout est pardonné, Mia Hansen- Løve (França, 2007)

 

Després de deu anys sense saber res del seu pare, Pamela (la noia del cabell ondulat) acaba de retrobar-se amb ell. L’ha acompanyat una amiga. Després d’un passeig pel jardí botànic, agafen el metro aeri per tornar a casa. Fan el trajecte en silenci, pensatives.

Els ples d’elles s’alternen amb plans en tràvelling de l’exterior: les persones que coneixen París potser reconeixeran el tram del metro al qual correspon: la línia 6, al seu pas elevat pel Sena entre Quai de la Gare i Bercy.

Igual que al retrat d’Alí, la llum és intensa i daurada, tot i que ara és al capvespre i les ombres són més blavoses. També aquí les intermitències de la llum i l’ombra juguen un paper important, quasi com els batecs que corresponen cinematogràficament a l’emoció interior de la protagonista després del retrobament amb el seu pare.

És interessant observar les diferents escales de pla i com varia la llum en funció de la posició del metro en relació amb la posició del sol, tan baix que per un moment incideix directament sobre les figures de les protagonistes. Per moments –com a l’inici- el color quasi ataronjat de la llum brilla sobre els seus cabells, per darrer. En altres instants, la llum és frontal i banya els seus rostres.

Resulta especialment intens el moment d’encreuament de metros, que genera un ritme de moviment i llum molt particular.

En una entrevista, Mia Hansen-Løve explicava que van rodar aquesta seqüència en tan sols mitja hora i repetint varis trajectes d’anada i tornada. No tenien permís de rodatge i havien de ser ràpids i discrets. Per a ella era molt important filmar aquest tram del recorregut del metro aeri sobre el Sena, que havia fet moltes vegades. En certa manera, en aquest trajecte havia nascut part del seu desig de ser cineasta: mirant el món desfilar a través dels vidres a diferents hores del dia i amb diferents llums; imaginant les històries de qui viatjaven amb ella al vagó…

 

ALGUNS REFERENTS PICTÒRICS I FOTOGRÀFICS

Un llibre meravellós per treballar amb els nois i noies, especialment de secundària i de batxillerat és Tenim 17 anys, de Johan Van der Keuken: un projecte fotogràfic que el gran cineasta va crear quan tenia aquella edat i en què relata el seu grup d’amics.

Un altre projecte fotogràfic molt interessant és de Raymond Depardon, La terre des paysans. També poden resultar inspiradors els retrats pictòrics del fotògraf Pierre Gonnord.

En el camp de la pintura, serà interessant analitzar el treball d’autors com Rembrandt, Caravaggio, Vermeer…

 

ALGUNES PRÀCTIQUES DESENVOLUPADES ALS TALLERS DE MOVING CINEMA AMB CÀMERA PROFESSIONAL

Filmat per un grup d’estudiants de 14-15 anys de l’Oriarte Institutua (Lasarte, País Basc).

 

Filmat per un grup d’estudiants de 14-15 anys de l’Institut Barres i Ones (Badalona, Catalunya).

 

Filmat per un grup d’estudiants de 16-17 anys de l’Institut Mosés Broggi (Barcelona, Catalunya).

 

Filmat per un grup d’estudiants de 12-13 anys de l’Institut Montjuïc (Barcelona, Catalunya).

 

Filmat per un grup d’estudiants de 16-17 anys de l’Institut Mosés Broggi (Barcelona, Catalunya).

 

Filmat per un grup d’estudiants de 16-17 anys de l’Institut Mosés Broggi (Barcelona, Catalunya).

 

Filmat per un grup d’estudiants de 14-15 anys de l’Institut Maria Espinalt (Barcelona, Catalunya).

 

AMB TELÈFONS MÒBILS O CÀMERES DOMÈSTIQUES

 

Filmat per un grup d’estudiants de 16 de l’Institut Mosés Broggi (Barcelona, Catalunya).

 

Filmat per un grup d’estudiants de 13-14 anys de l’Institut Montjuïc (Barcelona, Catalunya).

 

Filmat per un grup d’estudiants de 16-17 anys de l’ Anykščiai Jonas Biliūnas gymnasium (Anykščiai, Lituània).

 

Filmat per un grup d’estudiants de 16-17 anys de l’ Anykščiai Jonas Biliūnas gymnasium (Anykščiai, Lituània).