The kid, és una comèdia pertanyent al cinema mut nord-americà estrenada el 1921. Va ser dirigida, escrita, produïda per Charles Chaplin. Chaplin era un actor desconegut d’ascendència normanda nascut al Londres de 1898. Adquirí certa popularitat gràcies al seu treball en el cinema mut. Criat en el si d’una família empobrida, els seus pares ja es dedicaven a l’espectacle treballant en el music hall londinenc. Després de la mort del seu pare, alcoholitzat, la seva mare perd la veu enmig d’una actuació i els germans Chaplin viuen en la més terrible misèria. La seva vocació artística, que li va servir com a eina de supervivència el va portar, després d’un camí llarg i tortuós, el 1921, a dirigir el seu primer llargmetratge molt vinculat a la seva biografia. Acabava de morir el seu fill prematurament. Aquestes circumstàncies, són molt presents en la manera de rodar i muntar alguns dels plans del film.
Anem a analitzar quina és, per a nosaltres, una de les escenes més divertides del film, però no per això hem de deixar de tenir en compte el dramatisme sempre present en el film; la sensibilitat d’un Charles Chaplin pare que escrivia i dirigia la pel·lícula després de la mort prematura del seu fill i que recordava la seva trista infantesa i el pas pels orfelinats de l’època. Es tracta, ni més ni menys, de l’escena que narra el peculiar treball dels dos personatges. El noi s’ocupa de trencar les finestres de barris escollits i, fruit de la casualitat, el personatge que interpreta Charles Chaplin apareix al rescat dels sorpresos i amoïnats propietaris amb el vidre nou sota el braç. L’escena no ens mostra només com es guanyen la vida els protagonistes sinó que també ens il·lustra sobre la seva relació i presenta finalment el primer conflicte real amb el policia.
El cinema mut substitueix la paraula per un dramatisme accentutat en gestos i mirades. És el triomf del moviment i de la mirada. Els subtítols ens ajuden en el recorregut visual de l’espectador un element propi del cinema mut que tracta de substituir al diàleg, amb el següent text: saps en quins carrers treballarem avui? Tot seguit veiem en un pla mig amb els dos personatges espatlla amb espatlla, de manera que l’enquadrament permet captar els gestos i el llenguatge corporal dels actors, però segueix estant prou a prop per veure les petites expressions de la cara. Després Chaplin fa servir, un tall per moviment, el personatge s’aixeca de la cadira en direcció a la porta i vam passar a un enquadrament més obert amb Charles en el segon quadrant. La il·luminació ara no se centra només en les dues figures dels protagonistes sinó que ara abasta tota habitació. L’angulació es manté regular com en la resta de l’escena.
El somni de Chaplin és molt irònic i representa que ell vol que tot sigui felicitat i que no passi res de dolent, pero al aparèixer els dimonis tot torna a ser un desastre com ho és a la vida real.
Podem relacionar aquest film amb Ningú no sap de Kore-Eda perquè és un film en el qual també els nens d’alguna manera eren invisibles per a la societat igual que en la de Chaplin. El director volia filmar una obra de denúncia social, per poder incidir en qüestions sobre aquestes famílies que hi ha a la societat japonesa, en què les malifetes i les mentides són la manera de sobreviure, i què passa quan es descobreix la veritat.
Míriam Sánchez, Cristina Antolín, Judit Peñarrubia
