He tornat a veure una pel·lícula de Charles Chaplin, perquè m’encanten les seves pel·lícules i perquè m’encanta com actua. De pel·lícules seves ja n’havia vist una o dues, però mai m’havia interessat el cinema mut, el trobava inexpressiu, però després de veure Temps moderns, m’he adonat  que el cinema més expressiu que existeix és el mut. M’encanta que sense dir cap paraula, pugui entendre què està passant i com se senten. Potser per aquest motiu la música hi té un paper molt important i es converteix en un recurs cinematogràfic que acompanya els moviments i expressions dels actors.

Temps moderns, parla de les màquines que formen part de nosaltres, però en aquells temps encara no existien aquestes coses, així com les tecnologies d’ avui dia. Aquest film ens vol donar a entendre amb ironia i humor la tirania de l’imperi de les màquines que aviat ens acabaran envaint. Chaplin treballa en un fàbrica d’on l’acomiaden perquè es torna boig. Sense voler-ho es va posant en problemes, quan de sobte es troba amb una òrfena que roba menjar per poder alimentar  les seves germanes.  Chaplin s’escapa de tots aquests problemes amb la noia. L’escena final és genial, quan Chaplin i la noia, estan mirant a l’horitzó, i davant hi ha la càmera i podem observar com la carretera s’estén per darrere d’ells dos. Hi ha un tros de fil elàstic, i la càmera es situa darerre d’ells i podem observar com s’allunyen de la càmera i observar per fi  l’horitzó que hi ha davant d’ells.

Laura Martos