Aquestes vacances de Nadal hem començat a veure moltes pel·lícules a Filmin. De totes les que hem vist hem fet dos comentaris al Drive. Aquest comentari se centra en una petita sinopsis del film, en parlar de les tries cinematogràfiques i en fer menció d’allò que més ens ha cridat l’atenció del film. Comencem amb Un estiu amb Monika d’Ingmar Bergman (1953) i amb El nen de la bicicleta, dels germans Dardenne.

UN ESTIU AMB MONIKA

Un estiu amb Monika és un film liderat per dos joves ànimes “enamorades” que desitgen la llibertat, aquestes, al no mesurar del tot les conseqüencies dels seus actes, es veuen immerses en la vida que no volien. Monika, la nostra protagonista, cautiva a en Harry al café de la zona on ells dos treballen. A l’ambient de la protagonista predominen els homes i ella, com a mecànisme de defensa, ha après a coquetejar amb ells per poder aconseguir el que vol: en aquest cas, vol sortir de la ciutat amb el Harry. Fugen en la barca a motor d’ell a unes illes on es toparan amb una serie de problemes que els hi canviaran la vida. Per causa d’aixó, els personatges són rodons.

Cinematogràficament parlant, a l’inici de la pel·lícula (quan la Monika està apunt d’entrar al café i es pinta els llabis amb ajuda d’un mirall), i al final (quan en Harry està amb el seu bebé mirant-se al mirall), malgrat ser diferents moments en el temps, són els mateixos plans. Fins i tot m’arriscaria a dir que el van rodar un seguit de l’altre. Considero que ha estat una molt bona decisió per part de Bergman ja que és com acabar unint els dos costats del fil. Està calculadíssim el moment on en Harry s’envà per poder passar a enfocar el café on es va conèixer amb la noia que l’ha deixat en la seva situació És una manera de dir, amb subtilesa, que ella es possible que sigui al café pero ell no caurà de nou en la trampa.

També cal dir que la majoria d’escenes en els que apareixen persones, són totes gravades amb trípode i sense parar. Les úniques coses que ens ajuden a desplaçar-nos pels espais són els moviments de càmera. És curiós. Suposo que el cineasta ha decidit fer aixó només amb els plans generals per deixar entrar al públic, sense salts de contraplans, en el context. Les transicions i els plans del món que apareixen, es fan servir per desplaçar-nos d’un lloc a un altre o fer còrrer el temps. En aquestes seqüències són els únics moments on els plans canvien amb una transició de “fosa”. Hi ha dos moments on Bergman fa servir l’alteració de la llum per canviar els contrastos sobre el rostre: a l’escena del bar quan la Monika li és infidel a en Harry; i quan ell es veu al mirall al final amb el seu fill en braços i el mirall desapareix. En aquests dos moments es trenca la cuarta paret, ambdós es troben en tons completament diferents que ens fan veure la profunditat emocional de cadascun. Per tant, penso que aquesta és una de les tries amb més pes de tota la pel·lícula pel fet que al final, si només veiessim el pla de la noia i d’ell on passa això, un seguit de l’altre, podríem entendre l’argument.
Sincerament m’ha semblat brutal que Bergman hagi estat capaç de resumir el seu film en dos plans característics. Un film on el cineasta comenta que cal tenir compte quan et deixes portar pel teu instint animal.

Sofia Niubó

Un estiu amb Monika parla de dos joves, Harry i Monika, que es coneixen en un bar i s’acaben enamorant. Cap dels dos té una bona feina i sobretot per ella, la situació familiar és complicada i l’agobia. Per això decideixen escapar-se i passen tot un estiu en una illa, on es van coneixent i tot sembla idílic fins que apareixen els problemes. Al llarg de la pel·lícula Monika va canviant; al principi sembla una noia encantadora i responsable, però realment quan tot es complica manipula a Harry perquè ell faci tota la feina, no vol cuidar la filla que han tingut, no vol treballar, enganya el seu marit, etc. És una noia rebel i lliure, que sovint sembla que no entèn la realitat i la seva manera de pensar i actuar acaba resultant egoista. Això fa que Harry es desbordi i finalment ella decideixi abandonar-ho tot i marxar, deixant-lo sol. És una pel·lícula que mostra la realitat de Suècia l’any 1953, per això queda reflectit clarament el pensament masclista, les diferències entre classes socials, etc. Penso que és bastant dura i els personatges són molt complexos. És difícil entendre totes les decisions de Monika, però alhora també m’agrada que mostrin la dona com independent, rebel, no només com l’acompanyant de l’home i que pensi en ella mateixa i no en contentar a l’entorn. En resum, crec que un punt fort del film és com han construït els dos protagonistes molt diferents entre sí i els han explorat al màxim per fer que reflexionem respecte la posició que pren cada un, sobretot sobre aquest “nou model” de dona no tan submissa.

Nora Jou

Un estiu amb Monika narra la història d’amor de dos joves, el Harry i la Monika que els dos tenen feines en les que no estan contents. Es coneixen en una cafeteria i decideixen deixar-ho tot i fugar-se a una illa durant l’estiu. Aquesta pel·lícula ens transmet perfectament els sentiments que pateixen els personatges durant tota la pel·lícula. Aquesta pel·lícula es del 1953 per tant la relació entre el dos personatges és molt diferent a la que tenim ara, per tant dona una perspectiva diferent a les coses. La llum, és gran protagonista, a l’estar en blanc i negre ajuda molt a remarcar les ombres i els contrastos. De tota la pel·lícula remarcaría els plans de llum i rostre, són espectaculars.

Judith Hernández

Este film narra la historia de dos jóvenes, Monika y Harry. Estos, están hartos de sus vidas en el sistema. Sin pensarlo mucho deciden escapar a una isla. La convivencia y la falta de razonamiento antes de actuar les lleva a tener una relación complicada. Son personajes redondos, pues sus situaciones cambian, aunque, sobretodo Monika, mantiene una actitud infantil frente a todos los hechos que le suceden. La construcción de los personajes es muy peculiar y la relación está sorprendentemente bien conseguida para lo distintos que son entre ellos. La película me ha gustado por la calidad de los planos. Los abiertos que nos sitúan en los espacios y los cerrados que nos ayudan a entender los personajes. Me han gustado la composición de estos y cómo ha utilizado la luz para transmitir la historia y las emociones. La trama en cambio, no me ha resultado muy espectacular, aunque me ha parecido interesante ver una película diferente a las que suelo ver.

Alba Santero

EL NEN DE LA BICICLETA

El nen de la bicicleta és un film que tracta d’un nen d’onze anys, que ha sigut ingressat en una llar d’infants després que el seu pare l’hagi abandonat sense acomiadar-se d’ell, fet que el nen no accepta i s’entossudeix a buscar-lo per tal de demanar-li explicacions i recuperar la seva bicicleta. Per casualitat coneix a una perruquera que accepta tenir-lo els caps de setmana. Junts troben el seu pare, que li confirma que l’ha abandonat, que ha venut la seva bicicleta i que no el vol veure mai més. El nen acaba sota la influència d’un jove criminal que el manipula per tal que cometi un robatori. Acaba detingut i finalment canvia la seva actitud rebel al veure que ni el seu pare ni el jove els importa, i comença una bona relació amb la perruquera. Dies més tard, es creua amb les víctimes del robatori i una d’elles l’agredeix i ell s’aixeca i marxa sense tornar-s’hi deixant clar el seu canvi d’actitud. Els cineastes han dut a terme un treball increible, són destacables els travellings del nen amb bicicleta i les eleccions de deixar durades llargues d’alguns plans i gravar a tota hora del dia i en diferents escenaris i localitzacions; primer a l’orfanat i després al barri de la perruquera, segons necessiti el film. Penso que el més destacable de tot és l’evolució del protagonista des del principi del film on idolatra al seu pare que no te empatia per ningu, només mira per ell, fins al final de tot on ja és una persona respectuosa, que es penedeix dels errors i després de rebre una pallisa de mort marxa com si no hagues passat res.

Pol Solé

El protagonista d’aquest film es queda orfa, l’acull una perruquera i el porta a viure amb ella primer els caps de setmana, posteriorment per sempre. El nen haurà d’afrontar-se al xoc que suposa que el teu pare et digui que no et vol a la seva vida i a la manipulació d’una banda de delinqüents per tal de endinsar-lo en aquest món: veure com una consciència pura és tant fàcil de corrompre. En quan a l’elecció dels plans, hi ha molts travellings: el nen anant en bici o al cotxe. També cal destacar que el cineasta juga molt amb les llums i l’efecte que fa cadascuna en el rostre dels personatges, amb tot tipus de llums: al parc d’atraccions, a la llum de la lluna, llum artificial de nit o del autobús, o llum solar a diferents hores del dia. A part de l’estética o les tries del director en quan a plans i enquadraments, penso que el més important a destacar d’aquesta pel·lícula és la reflexió a la que dóna peu: l’importància dels nostres actes i la relativitat de la culpabilitat que otorguem tantes vegades tant a la lleugera sense saber el context en el qual han estat els crims comesos. M’ha semblat molt recomanable.

Clàudia Vera

El que m’ha sobtat més d’aquest film ha estat la manera com els sentiments i l’emoció del protagonista es transmet i arriba tan directe a l’espectadora. El fet de ser un nen orfe i descobrir que el teu pare no t’estima i que no vol tenir-te a la seva vida, és completament desconcertant. A més a més el protagonista és molt conflictiu i emocionalment bastant inestable. Durant tot la pel·lícula tens una sensació d’impotència, ràbia i indignació, l’emoció que transmet el protagonista és molt forta.
D’altra banda, trobo que la paleta de colors triada s’adequa molt al missatge que vol expressar el cineasta; els colors són molt intensos i es contrasten força.

Laia Lebrero